Majjhima Nikāya
119. Discurs de l’atenció al cos
Així ho he sentit: Una vegada, el Benaurat s’estava a Sàvatthi, al monestir d’Anathapíndika del Bosc de Jeta. I aleshores, entre els nombrosos monjos que, després de l’àpat, ja havien endreçat els bols d’almoina i estaven asseguts a la sala de reunions, va sorgir aquest tema de conversa:
—És meravellós, companys, és extraordinari, companys! ¿Com és que el Benaurat, el Savi, el Vident, l’Acomplert i Ben Desvetllat, ha dit que l’atenció posada en el cos, quan es practica i es desenvolupa, és molt fructífera i beneficiosa?
Però aquesta discussió es va interrompre quan el Benaurat, que havia sortit del recés meditatiu, va anar fins a la sala de reunions i es va asseure en un seient que estava preparat. Quan es va haver assegut, el Benaurat es va adreçar als monjos:
—Per quin tema estàveu reunits, monjos? Quina conversa s’ha interromput?
—Venerable, després de l’àpat, quan ja havíem endreçat els bols d’almoina, ens hem assegut a la sala de reunions i ha sorgit aquest tema de conversa: «És meravellós, companys, és extraordinari, companys! ¿Com és que el Benaurat, el Savi, el Vident, l’Acomplert i Ben Desvetllat, ha dit que l’atenció posada en el cos, quan es practica i es desenvolupa, és molt fructífera i beneficiosa?» Aquest és el tema de conversa que s’ha interromput quan ha arribat el Benaurat.
—I com s’ha de practicar i desenvolupar l’atenció al cos perquè sigui fructífera i beneficiosa? Doncs així, monjos:
El monjo se’n va a un bosc, al peu d’un arbre o a un lloc deshabitat, s’asseu amb les cames creuades, el cos dret i l’atenció receptiva. Atent, inspira, i atent, expira. Quan fa una inspiració llarga, sap: «faig una inspiració llarga»; quan fa una expiració llarga, sap: «faig una expiració llarga». Quan fa una inspiració curta, sap: «faig una inspiració curta»; quan fa una expiració curta, sap: «faig una expiració curta». I practica d’aquesta manera: «conscient de tot el cos, inspiraré, conscient de tot el cos, expiraré». I d’aquesta altra: «calmant les tensions corporals, inspiraré, calmant les tensions corporals, expiraré». Com que es manté atent, relaxat i aplicat, els pensaments recurrents habituals s’esvaneixen. En esvanir-se els pensaments, la ment es tranquil·litza interiorment, reposa, s’unifica i es concentra. Així és com el monjo desenvolupa l’atenció al cos.
I encara més, monjos, quan el monjo camina, és conscient: «estic caminant»; quan està dret, és conscient: «estic dret»; quan està assegut, és conscient: «estic assegut»; quan jeu, és conscient: «estic ajagut». I va essent conscient de cada postura que el cos adopta. Com que es manté atent, relaxat i aplicat, els pensaments recurrents habituals s’esvaneixen. En esvanir-se els pensaments, la ment es tranquil·litza interiorment, reposa, s’unifica i es concentra. Així és com el monjo desenvolupa l’atenció al cos.
I encara més, monjos, quan el monjo va o ve, n’és plenament conscient; quan mira, quan deixa de mirar, n’és plenament conscient; quan s’encongeix o s’estira, n’és plenament conscient; quan porta el mantell i el bol, n’és plenament conscient; quan menja, beu, mastega i assaboreix, n’és plenament conscient; quan orina i defeca, n’és plenament conscient; quan camina, està dret, seu, està adormit o despert, parla o està en silenci, n’és plenament conscient. Com que es manté atent, relaxat i aplicat, els pensaments recurrents habituals s’esvaneixen. En esvanir-se els pensaments, la ment es tranquil·litza interiorment, reposa, s’unifica i es concentra. Així és com el monjo desenvolupa l’atenció al cos.
I encara més, monjos, el monjo examina el cos amunt i avall, des de la planta dels peus fins a l’arrel dels cabells, envoltat de pell i tot ple d’impureses:«En aquest cos hi ha cabell, pèl, ungles, dents, pell, carn, tendons, ossos, medul·la, ronyons, cor, fetge, pleura, melsa, pulmons, budells, mesenteri, estómac, feces, bilis, flegma, pus, sang, suor, greix, llàgrimes, olis, saliva, mucositat, fluid sinovial, orina.»És com si hi hagués un sac amb dues obertures, ple de gra de moltes varietats, com per exemple arròs salvatge, arròs integral, mongetes, pèsols, sèsam i arròs llarg, i una persona amb bon ull l’obrís i l’examinés: «Això és arròs salvatge, això és arròs integral, això són mongetes, això són pèsols, això és sèsam, això és arròs llarg».Així mateix, monjos, el monjo examina el cos amunt i avall, des de la planta dels peus fins a l’arrel dels cabells, envoltat de pell i tot ple d’impureses:«En aquest cos hi ha cabell, pèl, ungles, dents, pell, carn, tendons, ossos, medul·la, ronyons, cor, fetge, pleura, melsa, pulmons, budells, mesenteri, estómac, feces, bilis, flegma, pus, sang, suor, greix, llàgrimes, olis, saliva, mucositat, fluid sinovial, orina.» Com que es manté atent, relaxat i aplicat, els pensaments recurrents habituals s’esvaneixen. En esvanir-se els pensaments, la ment es tranquil·litza interiorment, reposa, s’unifica i es concentra. Així és com el monjo desenvolupa l’atenció al cos.
I encara més, monjos, el monjos analitza el cos, tant si està quiet com si està fent alguna activitat, en relació amb els quatre elements: «En aquest cos hi ha l’element terra, l’element aigua, l’element foc, l’element aire». Com si fos un carnisser o un aprenent de carnisser que, després de sacrificar una vaca, estigués assegut en una cruïlla especejant-la, així mateix el monjo analitza el cos, tant si està quiet com fent alguna activitat, en relació amb els quatre elements: «en aquest cos hi ha l’element terra, l’element aigua, l’element foc, l’element aire». Com que es manté atent, relaxat i aplicat, els pensaments recurrents habituals s’esvaneixen. En esvanir-se els pensaments, la ment es tranquil·litza interiorment, reposa, s’unifica i es concentra. Així és com el monjo desenvolupa l’atenció al cos.
I encara més, monjos, visualitzant un cadàver llençat al cementiri des de fa un dia, dos dies o tres dies, inflat, blavós i putrefacte, el monjo el compara amb aquest mateix cos: «Aquest cos també és d’aquesta natura, li passarà això, el seu destí és aquest». Com que es manté atent, relaxat i aplicat, els pensaments recurrents habituals s’esvaneixen. En esvanir-se els pensaments, la ment es tranquil·litza interiorment, reposa, s’unifica i es concentra. Així és com el monjo desenvolupa l’atenció al cos.
I encara més, monjos, visualitzant un cadàver llançat al cementiri, devorat pels corbs, o devorat pels falcons, o devorat pels voltors, o devorat pels aurons, o devorat pels gossos, o devorat pels tigres, o devorat per les panteres, o devorat pels xacals, o devorat per diverses bestioles, el monjo el compara amb aquest mateix cos: «Aquest cos també és d’aquesta natura, li passarà això, el seu destí és aquest». Com que es manté atent, relaxat i aplicat, els pensaments recurrents habituals s’esvaneixen. En esvanir-se els pensaments, la ment es tranquil·litza interiorment, reposa, s’unifica i es concentra. Així és com el monjo desenvolupa l’atenció al cos.
I encara més, monjos, visualitzant un cadàver llençat al cementiri, convertit en un esquelet sostingut amb tendons i carn sangonosa, el monjo el compara amb aquest mateix cos: «Aquest cos també és d’aquesta natura, li passarà això, el seu destí és aquest».I encara més, monjos, visualitzant un cadàver llençat al cementiri, convertit en un esquelet sostingut amb tendons, sense carn i tacat de sang, el monjo el compara amb aquest mateix cos: «Aquest cos també és d’aquesta natura, li passarà això, el seu destí és aquest».
I encara més, monjos, visualitzant un cadàver llençat al cementiri, convertit en un esquelet sostingut amb tendons, sense carn ni sang, el monjo el compara amb aquest mateix cos: «Aquest cos també és d’aquesta natura, li passarà això, el seu destí és aquest».
I encara més, monjos, visualitzant un cadàver llençat al cementiri, convertit en un escampall d’ossos (aquí un os de la mà, allà un os del peu, allà un os del turmell, allà un os de la cama, allà un os del pit, allà un os del maluc, allà una costella, allà un omòplat, allà una vèrtebra, allà un os del coll, allà una mandíbula, allà una dent, allà el crani), el monjo el compara amb aquest mateix cos: «Aquest cos també és d’aquesta natura, li passarà això, el seu destí és aquest». Com que es manté atent, relaxat i aplicat, els pensaments recurrents habituals s’esvaneixen. En esvanir-se els pensaments, la ment es tranquil·litza interiorment, reposa, s’unifica i es concentra. Així és com el monjo desenvolupa l’atenció al cos.
I encara més, monjos, visualitzant un cadàver llençat al cementiri, convertit en ossos blancs com una petxina, el monjo el compara amb aquest mateix cos: «Aquest cos també és d’aquesta natura, li passarà això, el seu destí és aquest». I encara més, monjos, visualitzant un cadàver llençat al cementiri, convertit en una pila d’ossos de més d’un any, el monjo el compara amb aquest mateix cos: «Aquest cos també és d’aquesta natura, li passarà això, el seu destí és aquest». I encara més, monjos, visualitzant un cadàver llençat al cementiri, convertit en ossos podrits i pols, el monjo el compara amb aquest mateix cos: «Aquest cos també és d’aquesta natura, li passarà això, el seu destí és aquest». Com que es manté atent, relaxat i aplicat, els pensaments recurrents habituals s’esvaneixen. En esvanir-se els pensaments, la ment es tranquil·litza interiorment, reposa, s’unifica i es concentra. Així és com el monjo desenvolupa l’atenció al cos.
I encara més, monjos, apartat dels plaers sensorials, apartat dels hàbits mentals perjudicials, el monjo s’estableix en la primera abstracció meditativa, que es caracteritza pel benestar i la joia que neixen de la discriminació en presència de fantasies i discurs mental. Amb el benestar i la joia nascuts de la discriminació, omple, curulla, impregna i amara aquest mateix cos, de manera que en tot el seu cos no hi queda res que no estigui amarat del benestar i la joia nascuts de la discriminació. Posem per cas, monjos, que un barber o un aprenent de barber apila el sabó en pols al fons d’un gibrell i el va humitejant amb aigua, fins que la massa de sabó absorbeix la humitat i s’hi barreja sense regalar del líquid que l’impregna per dins i per fora. De la mateixa manera, el monjo omple, curulla, impregna i amara aquest mateix cos amb el benestar i la joia nascuts de la discriminació, de manera que en tot el seu cos no hi queda res que no estigui amarat del benestar i la joia nascuts de la discriminació. Com que es manté atent, relaxat i aplicat, els pensaments recurrents habituals s’esvaneixen. En esvanir-se els pensaments, la ment es tranquil·litza interiorment, reposa, s’unifica i es concentra. Així és com el monjo desenvolupa l’atenció al cos.
I encara més, monjos, en apaivagar-se les fantasies i el discurs mental, s’estableix en la segona abstracció meditativa, que es caracteritza pel benestar i la joia que neixen de la concentració en absència de fantasies i discurs mental, la unicitat del pensament i la calma interior. Amb el benestar i la joia nascuts de la concentració, omple, curulla, impregna i amara aquest mateix cos, de manera que en tot el seu cos no hi queda res que no estigui amarat del benestar i la joia nascuts de la concentració. Posem per cas, monjos, un estany profund d’aigües freàtiques, que no té cap entrada d’aigua ni per l’est ni per l’oest, ni pel nord ni pel sud, i que no rep sovint pluges abundants. L’aigua freda que brota de l’estany mateix omple, curulla, impregna i amara l’estany, de manera que en tot l’estany no hi queda res que no estigui amarat d’aigua fresca. De la mateixa manera, el monjo omple, curulla, impregna i amara aquest mateix cos amb el benestar i la joia nascuts de la concentració, de manera que en tot el seu cos no hi queda res que no estigui amarat del benestar i la joia nascuts de la concentració. Com que es manté atent, relaxat i aplicat, els pensaments recurrents habituals s’esvaneixen. En esvanir-se els pensaments, la ment es tranquil·litza interiorment, reposa, s’unifica i es concentra. Així és com el monjo desenvolupa l’atenció al cos.
I encara més, monjos, mantenint-se indiferent a la joia, equànime, atent i plenament conscient, s’estableix en la tercera abstracció meditativa, on experimenta benestar amb el cos, tal com els nobles descriuen: «roman equànime, atent i feliç». Amb el benestar sense joia omple, curulla, impregna i amara aquest mateix cos, de manera que en tot el seu cos no hi queda res que no estigui amarat del benestar sense joia. Posem per cas, monjos, les flors de lotus blaves, vermelles o blanques d’un estany de lotus blaus, vermells o blancs. Han nascut i han crescut sense emergir de l’aigua, submergides del tot en l’aigua, des de la punta fins a la base cobertes, envoltades, impregnades i amarades d’aigua fresca, de manera que en tota la flor de lotus blava, vermella o blanca no hi queda res que no estigui amarat d’aigua fresca. De la mateixa manera, el monjo omple, curulla, impregna i amara aquest mateix cos amb el benestar sense joia, de manera que en tot el seu cos no hi queda res que no estigui amarat del benestar sense joia. Com que es manté atent, relaxat i aplicat, els pensaments recurrents habituals s’esvaneixen. En esvanir-se els pensaments, la ment es tranquil·litza interiorment, reposa, s’unifica i es concentra. Així és com el monjo desenvolupa l’atenció al cos.
I encara, més, monjos, en disminuir el benestar i el malestar, i desaparèixer els estats d’eufòria i neguit anteriors, s’estableix en la quarta abstracció meditativa, l’estat de neutralitat que té la puresa de l’atenció equànime. Està assegut, amarant aquest mateix cos amb la ment pura i clara, de manera que en tot el seu cos no hi queda res que no estigui amarat de la ment pura i clara. Posem per cas, monjos, que un home està assegut, cobert fins al cap amb un vestit blanc, de manera que en tot el seu cos no hi queda res que no estigui en contacte amb el vestit blanc. De la mateixa manera el monjo està assegut, amarant aquest mateix cos amb la ment pura i clara, de manera que en tot el seu cos no hi queda res que no estigui amarat de la ment pura i clara. Com que es manté atent, relaxat i aplicat, els pensaments recurrents habituals s’esvaneixen. En esvanir-se els pensaments, la ment es tranquil·litza interiorment, reposa, s’unifica i es concentra. Així és com el monjo desenvolupa l’atenció al cos.
Qualsevol que practica i desenvolupa l’atenció al cos, monjos, inclou en ell els estats mentals beneficiosos que desemboquen en el coneixement intuïtiu. De la mateixa manera, monjos, que qualsevol que s’imagina l’oceà, hi inclou els rius que hi desemboquen, així mateix, monjos, qualsevol que practica i desenvolupa l’atenció al cos, inclou en ell els estats mentals beneficiosos que desemboquen en el coneixement intuïtiu.
En qualsevol que no practica i no desenvolupa l’atenció al cos, monjos, Mara s’hi pot introduir, Mara en pot disposar. Posem per cas, monjos, que un home llença un objecte de pedra pesant damunt d’una pila de fang fresc. Què us sembla, monjos, l’objecte de pedra pesant podrà introduir-se a la pila de fang fresc?
—Sí, Venerable.
—De la mateixa manera, en qualsevol que no practica i no desenvolupa l’atenció al cos, Mara s’hi pot introduir, Mara en pot disposar. Posem per cas, monjos, que hi ha un tronc sec i sense saba, i aleshores un home agafa un llumí i s’hi acosta amb la intenció de fer foc per escalfar-se. Què us sembla, monjos, aquest home, fregant el llumí que ha dut damunt del tronc sec i sense saba, podrà fer foc per escalfar-se?
—Sí, Venerable.
—De la mateixa manera, en qualsevol que no practica i no desenvolupa l’atenció al cos, Mara s’hi pot introduir, Mara en pot disposar. Posem per cas, monjos, que damunt d’una lleixa hi ha un bidó buit, que no conté res. Aleshores ve un home que porta una càrrega d’aigua. Què us sembla, monjos, aquest home podrà abocar l’aigua al bidó?
—Sí, Venerable.
—De la mateixa manera, en qualsevol que no practica i no desenvolupa l’atenció al cos, Mara s’hi pot introduir, Mara en pot disposar.En qualsevol que practica i desenvolupa l’atenció al cos, monjos, Mara no s’hi pot introduir, Mara no en pot disposar. Posem per cas, monjos, que un home llença una troca de fil contra una porta feta de fusta dura. Què us sembla, monjos, aquest home podrà introduir la troca de fil a la porta feta de fusta dura?
—No, Venerable.
—De la mateixa manera, monjos, en qualsevol que practica i desenvolupa l’atenció al cos, Mara no s’hi pot introduir, Mara no en pot disposar. Posem per cas, monjos, que hi ha un tronc verd i tendre, i aleshores un home agafa un llumí i s’hi acosta amb la intenció de fer foc per escalfar-se. Què us sembla, monjos, aquest home, fregant el llumí que ha dut damunt del tronc verd i tendre, podrà fer foc per escalfar-se?
—No, Venerable.
—De la mateixa manera, monjos, en qualsevol que practica i desenvolupa l’atenció al cos, Mara no s’hi pot introduir, Mara no en pot disposar. Posem per cas, monjos, que damunt d’una lleixa hi ha un bidó ple d’aigua a vessar, fins al punt que els corbs podrien abeurar-s’hi. Aleshores ve un home que porta una càrrega d’aigua. Què us sembla, monjos, aquest home podrà abocar l’aigua al bidó?
—No, Venerable.
—De la mateixa manera, monjos, en qualsevol que practica i desenvolupa l’atenció al cos, Mara no s’hi pot introduir, Mara no en pot disposar.Qualsevol que practica i desenvolupa l’atenció al cos, monjos, cada vegada que inclina la ment vers un objecte cognoscible per tal de conèixer-lo, el pot observar a condició que l’espai de l’atenció estigui present. Posem per cas, monjos, que damunt d’una lleixa hi ha un bidó ple d’aigua a vessar, fins al punt que els corbs podrien abeurar-s’hi. Cada vegada que un home fort l’aboqui, en sortirà aigua?
—Sí, Venerable.
—Així mateix, monjos, qualsevol que practica i desenvolupa l’atenció al cos, cada vegada que inclina la ment vers un objecte cognoscible per tal de conèixer-lo, el pot observar a condició que l’espai de l’atenció estigui present. Posem per cas, monjos, que en una terra plana hi ha un estany de lotus quadrat, envoltat d’un dic. Cada vegada que un home fort obri el dic, en sortirà aigua?
—Sí, Venerable.
—Així mateix, monjos, qualsevol que practica i desenvolupa l’atenció al cos, cada vegada que inclina la ment vers un objecte cognoscible per tal de conèixer-lo, el pot observar a condició que l’espai de l’atenció estigui present. Posem per cas, monjos, que en una cruïlla hi ha un cavall de bona raça lligat a un carruatge i amb el fuet a punt; un bon conductor de carros i entrenador de cavalls pot agafar les regnes amb la mà esquerra, el fuet amb la mà dreta i fer anar i tornar el carro lliurement d’un lloc a l’altre.Així mateix, monjos, qualsevol que practica i desenvolupa l’atenció al cos, cada vegada que inclina la ment vers un objecte cognoscible per tal de conèixer-lo, el pot observar a condició que l’espai de l’atenció estigui present.
Monjos, aquell que ha adquirit l’hàbit de l’atenció al cos, la practica i la desenvolupa, en fa una disciplina ben establerta familiaritzant-s’hi repetidament i exercitant-la correctament, pot esperar deu beneficis:
Venç l’hàbit del descontentament, el descontentament no el pot vèncer i, sempre que sorgeix, el pot conquerir.
Venç la por i el temor, la por i el temor no el poden vèncer i, sempre que sorgeixen, els pot conquerir.
Suporta el fred i la calor, la gana i la set, el contacte de les mosques, els mosquits, el vent, la cremor del sol i els rèptils; suporta les expressions verbals insultants i hostils; suporta les sensacions físiques doloroses, punxants, dures i tallants que són desagradables, desplaents i deixen sense l’alè.
Sempre que vol, pot obtenir sense dificultat i còmodament els estats de felicitat en aquesta vida que són les quatre abstraccions meditatives d’elevació de la ment.
Adquireix poders sobrenaturals de molts tipus: es multiplica i se simplifica; desapareix i reapareix; travessa parets, muralles i muntanyes sense tocar-les, com si anés per l’aire; se submergeix i emergeix de la terra, com si anés per l’aigua; camina per l’aigua sense enfonsar-se, com si anés per terra; estant assegut, s’enlaira, com un ocell; fins i tot toca i acarona amb la mà el sol i la lluna poderosos i majestuosos; el poder del seu cos arriba fins als móns de Brahmà.
Amb la pura i sobrehumana clariaudiència sent els dos tipus de sons, els divins i els humans, els llunyans i els propers.
Coneix amb la ment l’estat mental dels altres éssers, de les altres persones. Quan hi ha desig en la ment, és conscient: «hi ha desig en la ment»; quan no hi ha desig en la ment, és conscient: «no hi ha desig en la ment»; quan hi ha rebuig en la ment, és conscient: «hi ha rebuig en la ment»; quan no hi ha rebuig en la ment, és conscient: «no hi ha rebuig en la ment»; quan hi ha confusió en la ment, és conscient: «hi ha confusió en la ment»; quan no hi ha confusió en la ment, és conscient: «no hi ha confusió en la ment»; quan la ment està enfocada, és conscient: «la ment està enfocada», quan la ment està distreta, és conscient: «la ment està distreta»; quan la ment està oberta, és conscient: «la ment està oberta»; quan la ment no està oberta, és conscient: «la ment no està oberta»; quan la ment és superable, és conscient: «la ment és superable»; quan la ment no és superable, és conscient: «la ment no és superable»; quan la ment està concentrada, és conscient: «la ment està concentrada»; quan la ment no està concentrada, és conscient: «la ment no està concentrada»; quan la ment està alliberada, és conscient: «la ment està alliberada»; quan la ment no està alliberada, és conscient: «la ment no està alliberada».
Recorda moltes vides anteriors, és a dir, una vida, dues vides, tres vides, quatre vides, cinc vides, deu vides, vint vides, trenta vides, quaranta vides, cinquanta vides, cent vides, mil vides, cent mil vides, i també molts eons d’expansió, molts eons de contracció, molts eons de contracció i expansió: «En aquell lloc jo tenia tal nom, era de tal família, tenia tal aspecte, menjava tal cosa, vaig tenir tals alegries i patiments, vaig viure tants anys i, un cop mort, vaig renéixer allà; en aquest altre lloc també tenia tal nom, era de tal família, tenia tal aspecte, menjava tal cosa, vaig tenir tals alegries i patiments, vaig viure tants anys i, un cop mort, vaig renéixer allà.» Així, recorda moltes vides anteriors amb els seus detalls.
Amb l’ull de la intuïció purificat, sobrehumà, veu caure i ressorgir els éssers inferiors i els superiors, els afavorits i els desfavorits, els afortunats i els desafortunats, i comprèn que el destí de cada ésser depèn de les seves accions.
Amb la destrucció dels efluents, es manté alliberat per la comprensió que ha realitzat per experiència pròpia en aquesta mateixa vida amb la ment neta d’efluents.
Aquests són els deu beneficis, monjos, que pot esperar aquell que ha adquirit l’hàbit de l’atenció al cos, la practica i la desenvolupa, en fa una disciplina ben establerta familiaritzant-s’hi repetidament i exercitant-la correctament.
Així va parlar el Benaurat. Els monjos, inspirats, es van alegrar de les paraules del Benaurat.