Així ho he sentit: Una vegada, el Benaurat s’estava al país de Bhaggà, al Parc de les Gaseles del Bosc de Bhesakalà, a Susumaragira. En aquell temps el palau de Kokanada del príncep Bodhi feia poc que havia estat construït i no l’havia visitat cap asceta, cap brahman ni cap altra persona. Aleshores, el príncep Bodhi es va adreçar al jove Sanjikaputta:

—Vés a veure el Benaurat, benvolgut Sanjikaputta, inclina’t als seus peus de part meva, pregunta-li està sa, si no li fa mal res, i si es manté fort, àgil i lleuger. Digues-li: «El príncep Bodhi, Venerable, s’inclina als peus del Benaurat i pregunta si està sa, si no li fa mal res, i si es manté fort, àgil i lleuger.» Digues-li també això: «Que el Venerable accepti la invitació del príncep Bodhi a l’àpat de demà, juntament amb la comunitat de monjos.»

—Sí, senyor— va respondre el jove Sanjikaputta al príncep Bodhi.

I va anar a trobar el Benaurat i el va saludar. Després d’adreçar-li unes paraules amables i cordials, es va asseure a prop seu. Un cop assegut, el jove Sanjikaputta va dir això al Benaurat:

—El príncep Bodhi, Venerable, s’inclina als peus del Benaurat i pregunta si està sa, si no li fa mal res, i si es manté fort, àgil i lleuger. També diu això: «Que el Venerable accepti la invitació del príncep Bodhi a l’àpat de demà, juntament amb la comunitat de monjos.»

El Benaurat va assentir en silenci. Aleshores, el jove Sanjikaputta, veient que el Benaurat acceptava la invitació, es va aixecar del seient, va anar a trobar el príncep Bodhi i li va dir:

—Hem dit això al Benaurat, senyor: «El príncep Bodhi, Venerable, s’inclina als peus del Benaurat i pregunta si està sa, si no li fa mal res, i si es manté fort, àgil i lleuger. També diu això: «Que el Venerable accepti la invitació del príncep Bodhi a l’àpat de demà, juntament amb la comunitat de monjos.» L’asceta Gótama ha assentit.

Aleshores, el príncep Bodhi va fer disposar excel·lents viandes sòlides i líquides a la seva pròpia residència, va fer cobrir el palau de Kokanada amb una tela blanca fins a l’últim esglaó de l’escala i es va adreçar al jove Sanjikaputta:

—Vés a veure el Benaurat, benvolgut Sanjikaputta, i anuncia-li l’hora dient: «És hora, Venerable; l’àpat és a punt.»

—Sí, senyor— va respondre el jove Sanjikaputta al príncep Bodhi.

I va anar a trobar el Benaurat i li va anunciar l’hora dient:

—És hora, venerable Gótama; l’àpat és a punt.

Aleshores, el Benaurat, a primera hora del dia, després de vestir-se, va agafar el bol i el mantell i va anar fins a la residència del príncep Bodhi. En aquella hora, el príncep Bodhi estava esperant el Benaurat al llindar de la porta. I el príncep Bodhi va veure de lluny el Benaurat que s’acostava. En veure’l, va sortir a rebre’l, el va saludar i, deixant-lo passar al davant, van caminar fins al palau de Kokanada. A l’últim esglaó de l’escala, el Benaurat es va aturar. I el príncep Bodhi va dir al Benaurat:

—Que el Benaurattrepitgi les teles, que l’Afortunat trepitgi les teles, que això em donarà benestar i felicitat durant molt de temps.

En sentir això, el Benaurat va romandre en silenci. Per segona vegada el príncep Bodhi va dir:

—Que el Benaurattrepitgi les teles, que l’Afortunat trepitgi les teles, que això em donarà benestar i felicitat durant molt de temps.

En sentir això, el Benaurat va romandre en silenci. Per tercera vegada el príncep Bodhi va dir:

—Que el Benaurat trepitgi les teles, que l’Afortunat trepitgi les teles, que això em donarà benestar i felicitat durant molt de temps.

Aleshores, el Benaurat va mirar el germà Ànanda. I el germà Ànanda va dir això al príncep Bodhi:

—Que el príncep plegui les teles; el Benaurat no hi passarà pel damunt. El Realitzat té compassió de la multitud que ve darrere.

Aleshores el príncep Bodhi va fer plegar les teles i va fer preparar seients a dins del palau de Kokanada. Aleshores, el Benaurat va entrar al palau de Kokanada i va seure en un seient que estava preparat, juntament amb la comunitat de monjos. Aleshores, el príncep Bodhi, amb la seva pròpia mà, va servir i satisfer la comunitat de monjos, encapçalada pel Desvetllat, amb excel·lents viandes sòlides i líquides.

Quan el Benaurat va haver menjat i va haver deixat el bol, el príncep Bodhi va prendre un seient baix i va seure a prop seu. Quan es va haver assegut, el príncep Bodhi va dir al Benaurat:

—Jo, Venerable, penso que al benestar no s’hi arriba per mitjà del benestar, sinó que s’hi arriba per mitjà del malestar.”

—Jo també, príncep, abans del desvetllament, quan estava destinat al desvetllament però no desvetllat, pensava que al benestar no s’hi arribava per mitjà del benestar, sinó que s’hi arribava per mitjà del malestar. I un dia, príncep, essent només un noi de cabell ben negre, en la primera edat, adornat amb la gràcia de la joventut, tot i que el pare i la mare no ho volien i ploraven amb la cara xopa de llàgrimes, em vaig tallar cabells i barba, em vaig posar l’hàbit groc i vaig fer el pas a la vida sense llar. Així, quan vaig haver fet el pas, buscant el que és beneficiós, anant a la recerca de l’insuperable estat de pau perfecta, vaig anar a trobar Alara Kalama i li vaig dir: “Germà Kalama, vull seguir la vida monàstica en aquesta doctrina i disciplina.” En sentir això, príncep, Alara Kalama em va dir: “Queda’t, germà. Aquesta doctrina és tal que un home intel·ligent, si té un mestre, en poc temps pot arribar a comprendre-la per experiència pròpia.” I jo, príncep, en ben poc temps, ràpidament, vaig aprendre aquella doctrina, fins al punt que només de boca, només de repetició, recitava la fórmula del coneixement, donava fe de l’antiga afirmació «conec i veig». Jo ho feia i altres també. I vaig pensar: «No és només perquè hi creu que Alara Kalama diu que ha comprès aquesta doctrina per experiència pròpia. Segur que Alara Kalama viu en el coneixement i la visió d’aquesta doctrina.»

Aleshores, príncep, vaig anar a veure Alara Kalama i li vaig dir: “Fins a quin punt ens declares, germà Kalama, que has comprès aquesta doctrina per experiència pròpia?” Quan li vaig dir això, príncep, Alara Kalama va proclamar l’esfera del no-res. I vaig pensar: «No només Alara Kalama té confiança, jo també tinc confiança. No només Alara Kalama té energia, jo també tinc energia. No només Alara Kalama té atenció, jo també tinc atenció. No només Alara Kalama té concentració, jo també tinc concentració. No només Alara Kalama té discerniment, jo també tinc discerniment. I si m’esforcés comprendre per experiència pròpia aquesta doctrina que Alara Kalama diu que ha comprès per experiència pròpia?» I jo, príncep, en molt poc temps, molt ràpidament, vaig comprendre-la per experiència pròpia. Aleshores, príncep, vaig anar a veure Alara Kalama i li vaig dir: “És fins a aquest punt, germà Kalama, que ens declares que has comprès aquesta doctrina per experiència pròpia?” “Fins a aquest punt, germà, declaro que he comprès aquesta doctrina per experiència pròpia.” “Fins a aquest punt, germà, jo també declaro que he comprès aquesta doctrina per experiència pròpia.” “Quina sort, germà, quina bona sort és tenir un company de pràctica com aquest! La doctrina que declaro que he comprès per experiència pròpia és la doctrina que tu has comprès per experiència pròpia. La doctrina que tu has comprès per experiència pròpia és la doctrina que jo declaro que he comprès per experiència pròpia. La doctrina que jo conec tu també la coneixes. La doctrina que tu coneixes, jo també la conec. Tal com jo sóc, tu també ets. Tal com tu ets, jo també sóc. I ara, germà, guiem aquest grup tots dos plegats.” Així, príncep, Alara Kalama em va fer el gran honor de posar-me a mi, que era el deixeble, al mateix nivell que ell, que era el mestre. I vaig pensar: «Aquest ensenyament que porta fins a l’esfera del no-res no porta al desinterès, al desapassionament, a l’aturament, a l’apaivagament, a la comprensió, al desvetllament, a la cessació.» I jo, príncep, com que considerava que aquell ensenyament no era suficient, ja no m’interessava i vaig marxar.

I jo, príncep, buscant el que és beneficiós, anant a la recerca de l’insuperable estat de pau perfecta, vaig anar a trobar Údaka Ramaputta i li vaig dir: “Germà, vull seguir l’aprenentatge en aquesta doctrina i disciplina.” En sentir això, príncep, Údaka Ramaputta em va dir: “Queda’t, germà. Aquesta doctrina és tal que un home intel·ligent, si té un mestre, en poc temps pot arribar a comprendre-la per experiència pròpia.” I jo, príncep, en ben poc temps, ràpidament, vaig aprendre aquella doctrina, fins al punt que només de boca, només de repetició, recitava la fórmula del coneixement, donava fe de l’antiga afirmació «conec i veig». Jo ho feia i altres també. I vaig pensar: No és només perquè hi creia que Rama deia que havia comprès aquesta doctrina per experiència pròpia. Segur que Rama vivia en el coneixement i la visió d’aquesta doctrina. Aleshores, príncep, vaig anar a veure Údaka Ramaputta i li vaig dir: “Fins a quin punt, germà, Rama declarava que havia comprès aquesta doctrina per experiència pròpia?” Quan li vaig dir això, príncep, Údaka Ramaputta va proclamar l’esfera on no hi ha ni percepció ni absència de percepció. I vaig pensar: «No només Rama tenia confiança, jo també tinc confiança. No només Rama tenia energia, jo també tinc energia. No només Rama tenia atenció, jo també tinc atenció. No només Rama tenia concentració, jo també tinc concentració. No només Rama tenia discerniment, jo també tinc discerniment. I si m’esforcés a comprendre per experiència pròpia aquesta doctrina que Rama declarava que havia comprès per experiència pròpia? I jo, príncep, en molt poc temps, molt ràpidament, vaig comprendre-la per experiència pròpia. Aleshores, príncep, vaig anar a veure Údaka Ramaputta i li vaig dir: “És fins a aquest punt, germà, que Rama declarava que havia comprès aquesta doctrina per experiència pròpia?” “Fins a aquest punt, germà, Rama declarava que havia comprès aquesta doctrina per experiència pròpia.” “Fins a aquest punt, germà, jo també he comprès aquesta doctrina per experiència pròpia.” “Quina sort, germà, quina bona sort és tenir un company de pràctica com aquest! La doctrina que Rama declarava que havia comprès per experiència pròpia és la doctrina que tu has comprès per experiència pròpia. La doctrina que tu has comprès per experiència pròpia és la doctrina que Rama declarava que havia comprès per experiència pròpia. La doctrina que Rama va conèixer tu també la coneixes. La doctrina que tu coneixes, Rama també la coneixia. Tal com era Rama, tu també ets. Tal com tu ets, Rama també era. I ara, germà, sigues tu el guia d’aquest grup.” Així, príncep, Údaka Ramaputta, que era el meu company de pràctica, em va fer el gran honor de posar-me a mi en la posició de mestre. I vaig pensar: «Aquest ensenyament, que porta fins a l’esfera on no hi ha ni percepció ni absència de percepció, no porta al desinterès, al desapassionament, a l’aturament, a l’apaivagament, a la comprensió, al desvetllament, a la cessació.» I com que considerava que aquell ensenyament no era suficient, ja no m’interessava i vaig marxar.

I buscant el que és beneficiós, anant a la recerca de l’insuperable estat de pau perfecta, caminava pel país de Màgadha i vaig establir-me a la població d’Uruvelà. Allà vaig veure un bell paratge, on hi havia un bosc deliciós i un riu que fluïa transparent, amb una riba neta i accessible, a poca distància d’un poble. I vaig pensar: «Aquest és un bell paratge; hi ha un bosc deliciós i un riu que flueix transparent, amb una riba neta i accessible, a poca distància del poble. Aquest lloc és prou bo perquè un jove decidit practiqui. I allà mateix vaig seure, príncep, pensant: «Aquest lloc és prou bo per practicar.» Després, príncep, se’m van acudir tres comparacions escaients i originals:

Posem per cas, príncep, que hi ha un tronc verd i tendre que està col·locat a l’aigua, i aleshores un home agafa un llumí i s’hi acosta amb la intenció de fer foc per escalfar-se. Què et sembla, príncep, aquest home, fregant el llumí que ha dut damunt del tronc verd i tendre que està col·locat a l’aigua, podrà fer foc per escalfar-se?

—És clar que no, Venerable.

—I això, per quin motiu?

—Perquè el tronc és verd i tendre, Venerable, i a més està col·locat a l’aigua. Al final l’home només s’haurà cansat sense aconseguir res.

—Així mateix, príncep, passa amb els ascetes i brahmans que no es mantenen allunyats dels plaers sensorials corporals i mentals, i que interiorment no han abandonat ni calmat completament el seu desig de plaers sensorials, l’afecció als plaers sensorials, la infatuació dels plaers sensorials, la set de plaers sensorials, la febre dels plaers sensorials. Encara que aquests venerables ascetes i brahmans se sotmetin a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, certament seran ineptes per al coneixement, per a la visió, per al desvetllament suprem. Encara que aquests venerables ascetes i brahmans no se sotmetin a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, certament seran ineptes per al coneixement, per a la visió, per al desvetllament suprem. Aquesta és la primera comparació, escaient i original, que se’m va acudir, príncep.

A més, príncep, se’m va acudir una segona comparació, escaient i original. Posem per cas, príncep, que hi ha un tronc verd i tendre que està col·locat a terra, lluny de l’aigua, i aleshores un home agafa un llumí i s’hi acosta amb la intenció de fer foc per escalfar-se. Què et sembla, príncep, aquest home, fregant el llumí que ha dut damunt del tronc verd i tendre que està col·locat a terra, lluny de l’aigua, podrà fer foc per escalfar-se?

—És clar que no, Venerable.

—I això, per quin motiu?

—Perquè el tronc és verd i tendre, Venerable, tot i que estigui col·locat a terra, lluny de l’aigua. Al final l’home només s’haurà cansat sense aconseguir res.

—Així mateix, príncep, passa amb els ascetes i brahmans que no es mantenen allunyats dels plaers sensorials corporals i mentals, i que interiorment no han abandonat ni calmat completament el seu desig de plaers sensorials, l’afecció als plaers sensorials, la infatuació dels plaers sensorials, la set de plaers sensorials, la febre dels plaers sensorials. Encara que aquests venerables ascetes i brahmans se sotmetin a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, certament seran ineptes per al coneixement, per a la visió, per al desvetllament suprem. Encara que aquests venerables ascetes i brahmans no se sotmetin a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, certament seran ineptes per al coneixement, per a la visió, per al desvetllament suprem. Aquesta és la segona comparació, escaient i original, que se’m va acudir, príncep.

A més, príncep, se’m va acudir una tercera comparació, escaient i original. Posem per cas, príncep, que hi ha un tronc sec i sense saba que està col·locat a terra, lluny de l’aigua, i aleshores un home agafa un llumí i s’hi acosta amb la intenció de fer foc per escalfar-se. Què et sembla, príncep, aquest home, fregant el llumí que ha dut damunt del tronc sec i sense saba que està col·locat a terra, lluny de l’aigua, podrà fer foc per escalfar-se?

—Així és, Venerable.

—I això, per quin motiu?

—Perquè el tronc és sec i no té saba, Venerable, i a més està col·locat a terra, lluny de l’aigua.

—Així mateix, príncep, passa amb els ascetes i brahmans que es mantenen allunyats dels plaers sensorials corporals i mentals, i que interiorment han abandonat i han calmat completament el desig de plaers sensorials, l’afecció als plaers sensorials, la infatuació dels plaers sensorials, la set dels plaers sensorials, la febre dels plaers sensorials. Encara que aquests respectables ascetes i brahmans se sotmetin a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, certament seran aptes per al coneixement, per a la visió, per al desvetllament suprem. Encara que aquests venerables ascetes i brahmans no se sotmetin a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, certament seran aptes per al coneixement, per a la visió, per al desvetllament suprem. Aquesta és la tercera comparació, escaient i original, que se’m va acudir. Aquestes són les tres comparacions, escaients i originals, que se’m van acudir, príncep.

I vaig pensar: «I si, estrenyent les dents i pressionant el paladar amb la llengua, pogués suprimir, aturar, anul·lar la ment amb la ment?» I, estrenyent les dents i pressionant el paladar amb la llengua, príncep, vaig suprimir, vaig aturar, vaig anul·lar la ment amb la ment. I la suor, príncep, em rajava de les aixelles d’estrènyer les dents i pressionar el paladar amb la llengua per suprimir, aturar i anul·lar la ment amb la ment. De la mateixa manera que un home fort, agafant un home feble pel cap o per les espatlles, el suprimiria, l’aturaria, l’anul·laria, així també jo, príncep, estrenyent les dents, pressionant el paladar amb la llengua, vaig suprimir, aturar i anul·lar la ment amb la ment fins que em va rajar la suor de les aixelles. En mi es va generar una energia inesgotable, príncep, l’atenció era estable i no fluctuava, però el meu cos es revoltava i estava incòmode amb aquell esforç dolorós, propi del que s’està esforçant massa.

I vaig pensar: «I si practiqués la meditació sense aire?» I jo, príncep, vaig retenir la inspiració i l’expiració per la boca i pel nas. Quan retenia la inspiració i l’expiració per la boca i pel nas, sentia el so enfurismat dels vents que em sortien per les orelles. De la mateixa manera que quan el ferrer fa servir la manxa sent un so enfurismat, així mateix, príncep, quan retenia la inspiració i l’expiració per la boca i pel nas, sentia el so enfurismat dels vents que em sortien per les orelles. En mi es va generar una energia inesgotable, príncep, l’atenció era estable i no fluctuava, però el meu cos es revoltava i estava incòmode amb aquell esforç dolorós, propi del que s’està esforçant massa.

I vaig pensar: «I si practiqués la meditació sense aire?» I jo, príncep, vaig retenir la inspiració i l’expiració pel nas, per la boca i per les orelles. Quan retenia la inspiració i l’expiració per la boca, pel nas i per les orelles, uns vents fortíssims em colpejaven el cap. De la mateixa manera, príncep, que si un home fort em travessés el cap amb la punta d’una espasa esmolada, així mateix, quan retenia la respiració i l’expiració per la boca, pel nas i per les orelles, uns vents fortíssims em colpejaven el cap. En mi es va generar una energia inesgotable, príncep, l’atenció era estable i no fluctuava, però el meu cos es revoltava i estava incòmode amb aquell esforç dolorós, propi del que s’està esforçant massa.

I vaig pensar: «I si practiqués la meditació sense aire?» I jo, príncep, vaig retenir la inspiració i l’expiració pel nas, per la boca i per les orelles. Quan retenia la inspiració i l’expiració per la boca i pel nas, sentia un mal de cap fortíssim. De la mateixa manera, príncep, que si un home fort m’apretés una corretja al voltant del cap, així mateix, quan retenia la respiració i l’expiració per la boca, pel nas i per les orelles, tenia un mal de cap fortíssim. En mi es va generar una energia inesgotable, príncep, l’atenció era estable i no fluctuava, però el meu cos es revoltava i estava incòmode amb aquell esforç dolorós, propi del que s’està esforçant massa.

I vaig pensar: «I si practiqués la meditació sense aire?» I jo, príncep, vaig retenir la inspiració i l’expiració pel nas, per la boca i per les orelles. Quan retenia la inspiració i l’expiració per la boca, pel nas i per les orelles, uns vents fortíssims em regiraven el ventre. De la mateixa manera, príncep, que un escorxador de vaques o el seu aprenent regiraria el ventre d’una vaca amb un ganivet esmolat, així mateix, quan retenia la respiració i l’expiració per la boca, pel nas i per les orelles, uns vents fortíssims em regiraven el ventre. En mi es va generar una energia inesgotable, príncep, l’atenció era estable i no fluctuava, però el meu cos es revoltava i estava incòmode amb aquell esforç dolorós, propi del que s’està esforçant massa.

I vaig pensar: «I si practiqués la meditació sense aire?» I jo, príncep, vaig retenir la inspiració i l’expiració pel nas, per la boca i per les orelles. Quan retenia la inspiració i l’expiració per la boca, pel nas i per les orelles, sentia una cremor fortíssima al cos. De la mateixa manera, príncep, que si dos homes forts agafessin un home feble pels braços i el rostissin per les dues bandes a les brases d’un forn, així mateix, quan retenia la respiració i l’expiració per la boca, pel nas i per les orelles, sentia una cremor fortíssima al cos. En mi es va generar una energia inesgotable, príncep, l’atenció era estable i no fluctuava, però el meu cos es revoltava i estava incòmode amb aquell esforç dolorós, propi del que s’està esforçant massa.

Les divinitats que em veien deien: “L’asceta Gótama és mort.” I altres divinitats deien: “No és mort, l’asceta Gótama, s’està morint.” I altres divinitats deien: “No és mort, l’asceta Gótama, ni s’està morint. L’asceta Gótama és un acomplert, està en l’estat en què es troben els acomplerts.”

I vaig pensar: «I si practiqués el dejuni total?» Aleshores les divinitats es van acostar i em van dir: «No practiquis el dejuni total, company. Si ho fas, nosaltres t’infondrem l’essència divina als porus perquè t’alimentis.» I vaig pensar: «Mentiré si, mentre dic que m’abstinc totalment de l’aliment, les divinitats m’infonen l’essència divina als porus perquè m’alimenti.» I vaig respondre així a les divinitats: «Prou!»

I vaig pensar: «I si prengués només una mica d’aliment, només una cullerada de sopa de mongetes, o de llenties, o de cigrons, o de pèsols?» I vaig prendre només una mica d’aliment, només una cullerada de sopa de mongetes, o de llenties, o de cigrons, o de pèsols. I de prendre només una mica d’aliment, només una cullerada de sopa de mongetes, o de llenties, o de cigrons, o de pèsols, el cos va arribar a un estat de debilitat extrema. I de tanta abstinència, les extremitats se’m van tornar com el tronc nuós d’un cep o d’una heura negra. I de tanta abstinència, el darrere se’m va tornar com la pota d’un camell. I de tanta abstinència, les vèrtebres se’m van tornar com un collaret que s’enfilava fins al cabell. I de tanta abstinència, les costelles se’m van tornar com les bigues torçades d’un edifici vell. I de tanta abstinència, les ninetes dels ulls em brillaven enfonsades al fons de les conques, com l’aigua que espurneja al fons d’un pou. I de tanta abstinència, la pell del crani se’m va esquerdar i arrugar com una carbassa seca que, un cop collida, s’esquerda i s’arruga amb el contacte del vent i del sol. I de tanta abstinència, príncep, la pell de l’abdomen se’m va enganxar a l’os de l’esquena, de manera que si em volia tocar l’abdomen, trobava l’os de l’esquena, i si em volia tocar l’esquena, trobava la pell de l’abdomen. I de tanta abstinència, príncep, quan volia defecar o orinar, queia doblegat allà mateix. I de tanta abstinència, príncep, quan em fregava les extremitats per calmar aquest cos, el pèl, que tenia les arrels podrides, em queia. La gent que em veia deia: “L’asceta Gótama és negre.” I altres deien: “No és negre, l’asceta Gótama, és bru.” I altres deien: “No és negre, l’asceta Gótama, ni bru, té la pell clara, l’asceta Gótama.” Fins a aquest punt, príncep, el color pur i clar de la meva pell havia canviat de tanta abstinència.

I vaig pensar: «Els ascetes i brahmans que en el passat es van sotmetre a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, van anar fins aquí, no més enllà. Els ascetes i brahmans que en el futur se sotmetran a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, aniran fins aquí, no més enllà. Els ascetes i brahmans que actualment se sotmeten a sensacions espasmòdiques, doloroses, agudes, fortes i punyents, van fins aquí, no més enllà. Amb aquestes pràctiques doloroses no assoliré el molt noble estat de coneixement i visió que és més enllà de la condició humana. Podria ser un altre el camí del desvetllament?»

I vaig pensar: «Recordo que mentre el pare, el sàkya, treballava, assegut a l’ombra fresca d’un arbre de jambul, apartat dels plaers sensorials, apartat dels hàbits mentals perjudicials, em vaig establir en la primera abstracció meditativa, que es caracteritza per la joia que neix de la discriminació en presència de fantasies i discurs mental. Podria ser aquest el camí del desvetllament?» I recordant-ho, vaig tenir la intuïció: «És aquest, el camí del desvetllament.» I vaig pensar: «Per què tinc por d’aquest benestar, que és diferent del que proporcionen els plaers sensorials i els hàbits mentals perjudicials?» I vaig pensar: «No he de tenir por d’aquest benestar, que és diferent del que proporcionen els plaers sensorials i els hàbits mentals perjudicials.»

I vaig pensar: «No és fàcil assolir aquell benestar amb un cos extremament dèbil. I si fes un àpat sòlid d’arròs amb llet?» I vaig fer un àpat sòlid d’arròs amb llet. I en aquell moment, príncep, hi havia amb mi cinc monjos que esperaven que els digués que havia assolit el coneixement últim. I quan vaig fer l’àpat sòlid d’arròs amb llet, aquells cinc monjos, decebuts, se’n van anar dient: «L’asceta Gótama s’ha donat a l’abundància. Ha deixat d’esforçar-se i ha tornat a l’abundància.»

I quan vaig haver fet aquell àpat sòlid i vaig haver recuperat les forces, apartat dels plaers sensorials, apartat dels hàbits mentals perjudicials, em vaig establir en la primera abstracció meditativa, que es caracteritza pel benestar i la joia que neixen de la discriminació en presència de fantasies i discurs mental.

En apaivagar-se les fantasies i el discurs mental, em vaig establir en la segona abstracció meditativa, que es caracteritza per la joia que neix de la concentració en absència de fantasies i discurs mental, la unicitat del pensament i la calma interior.

Mantenint-me indiferent a la joia, equànime, atent i plenament conscient, em vaig establir en la tercera abstracció meditativa, on s’experimenta benestar amb el cos, tal com els nobles descriuen: «roman equànime, atent i feliç».

En disminuir el benestar i el malestar, i desaparèixer els estats d’eufòria i neguit anteriors, em vaig establir en la quarta abstracció meditativa, l’estat de neutralitat que té la puresa de l’atenció equànime.

Quan vaig tenir la ment concentrada, pura, clara, sense defecte, sense impuresa, flexible, preparada, estable, impertorbable, la vaig orientar vers el coneixement de les vides anteriors. Vaig recordar moltes vides anteriors, és a dir, una vida, dues vides, tres vides, quatre vides, cinc vides, deu vides, vint vides, trenta vides, quaranta vides, cinquanta vides, cent vides, mil vides, cent mil vides, i també molts eons d’expansió, molts eons de contracció, molts eons de contracció i expansió: «en aquell lloc jo tenia tal nom, era de tal família, tenia tal aspecte, menjava tal cosa, vaig tenir tals alegries i patiments, vaig viure tants anys i, un cop mort, vaig renéixer allà; en aquest altre lloc també tenia tal nom, era de tal família, tenia tal aspecte, menjava tal cosa, vaig tenir tals alegries i patiments, vaig viure tants anys i, un cop mort, vaig renéixer allà. Així, vaig recordar moltes vides anteriors amb els seus detalls. A la nit, príncep, durant la primera vetlla, mentre em mantenia diligent, metòdic i resolt, vaig tenir aquesta primera visió. La ignorància va ser destruïda i va sorgir el coneixement; la foscor va ser destruïda i va sorgir la llum.

Quan vaig tenir la ment concentrada, pura, clara, sense defecte, sense impuresa, flexible, preparada, estable, impertorbable, vaig orientar la ment vers el coneixement de la caiguda i el ressorgiment dels éssers. Amb l’ull de la intuïció purificat i sobrehumà, vaig veure caure i ressorgir els éssers inferiors i els superiors, els bells i els lletjos, els afortunats i els desafortunats, i vaig comprendre que el destí de cada ésser depèn de les seves accions: «Els éssers que han tingut un mal comportament corporal, que han tingut un mal comportament verbal, que han tingut un mal comportament mental, que han malparlat dels nobles, que han tingut un objectiu erroni, que han actuat d’acord amb un objectiu erroni, després de la mort, amb la desintegració del cos, han anat a parar a l’infern, que és un destí de desgràcia, un destí de malaurança, un destí de perdició; però els éssers que han tingut un bon comportament corporal, que han tingut un bon comportament verbal, que han tingut un bon comportament mental, que no han malparlat dels nobles, que han tingut un objectiu adequat, que han actuat d’acord amb un objectiu adequat, després de la mort, amb la desintegració del cos, han anat a parar al món celestial, que és un destí de benaurança.» Així, amb l’ull de la intuïció purificat, sobrehumà, vaig veure caure i ressorgir els éssers inferiors i els superiors, els afavorits i els desfavorits, els afortunats i els desafortunats, i vaig comprendre que el destí de cada ésser depèn de les seves accions. A la nit, durant la vetlla del mig, mentre em mantenia diligent, metòdic i resolt, vaig tenir aquesta segona visió. La ignorància va ser destruïda i va sorgir el coneixement; la foscor va ser destruïda i va sorgir la llum.

Quan vaig tenir la ment concentrada, pura, clara, sense defecte, sense impuresa, flexible, preparada, estable, impertorbable, la vaig orientar vers el coneixement de l’eliminació dels efluents. Vaig saber, d’acord amb els fets, «això és sofriment», vaig saber, d’acord amb els fets, «aquest és l’origen del sofriment», vaig saber, d’acord amb els fets, «aquest és l’aturament del sofriment», vaig saber, d’acord amb els fets, «aquest és el camí que porta a l’aturament del sofriment». Vaig saber, d’acord amb els fets, «això són els efluents», vaig saber, d’acord amb els fets, «aquest és l’origen dels efluents», vaig saber, d’acord amb els fets, «aquest és l’aturament dels efluents», vaig saber, d’acord amb els fets, «aquest és el camí que porta a l’aturament dels efluents». En conèixer i veure d’aquesta manera, la meva ment es va alliberar de l’efluent del desig sensorial, es va alliberar de l’efluent de l’existència, es va alliberar de l’efluent de la ignorància. En l’alliberament hi va haver consciència de l’alliberament, i vaig saber: «El naixement ha estat destruït, s’ha acabat l’aprenentatge, el deure està complert, aquest estat és irreversible». A la nit, durant l’última vetlla, mentre em mantenia diligent, metòdic i resolt, vaig tenir aquesta tercera visió. La ignorància va ser destruïda i va sorgir el coneixement; la foscor va ser destruïda i va sorgir la llum.

I vaig pensar: «He comprès aquesta llei profunda, difícil de veure, difícil d’entendre, definitiva, excel·lent, inextricable, subtil, visible per als savis. Aquesta generació es complau en l’aferrament, gaudeix de l’aferrament, troba goig en l’aferrament. Aquesta generació que es complau en l’aferrament, que gaudeix de l’aferrament, que troba goig en l’aferrament, és difícil que vegi aquest fet: la interdependència condicionada. També aquest fet és difícil de veure: l’apaivagament de totes les emocions, la renúncia a tots els punts de suport, l’eliminació del desig, la indiferència, l’aturament, la cessació. Si ensenyés la veritat, els altres no em farien cas, em cansaria i tindria preocupacions.» Però aleshores, príncep, se’m van acudir aquests versos, escaients i originals.

“Ha estat difícil de trobar,
com la podria predicar?
Per als que estan plens d’afecció i aversió,
aquesta veritat no és fàcil d’entendre.
El camí contracorrent és amagat,
profund, estret i subtil,
els apassionats no el veuen,
embolcallats per la tenebra.”

En aquell moment, príncep, en considerar-ho, la ment s’inclinava vers la indolència, no vers l’ensenyament. Aleshores, príncep, Brahmà Sahampatí, que em va conèixer els pensaments amb la ment, va pensar: «El món es perdrà, el món perirà, perquè la ment del Realitzat, l’Acomplert, el Ben Desvetllat, s’inclina vers la indolència i no vers l’ensenyament.» Aleshores, príncep, Brahmà Sahampatí, igual que un home fort estira i arronsa el braç, va desaparèixer del món dels déus i va aparèixer davant meu. Aleshores, príncep, Brahmà Sahampatí es va posar el mantell a un costat, em va saludar amb les mans juntes i em va dir: “Que el Benaurat ensenyi la veritat, que l’Afortunat ensenyi la veritat. Hi ha éssers que han nascut amb poca pols als ulls, que es perdran si no escolten la veritat, n’hi pot haver alguns que la comprenguin.” Això va dir, príncep, Brahmà Sahampatí. Havent dit això, va continuar:

“Aparegué entre els de Màgadha antigament,
una doctrina impura, concebuda amb error.
Obre aquesta porta a l’immortal,
que escoltin la veritat que ha entès aquell que és pur.

Com el que està al cim pelat d’una muntanya
des d’on es veu el món fins l’horitzó
que, igualment, el Savi que ho veu tot,
que ha abandonat el patiment de la vida
encimbellat al palau de la Veritat,
contempli els que neixen i moren en sofrença.

Que s’alci l’heroi, el guanyador de batalles,
el conductor de caravanes, el lliure de deutes!
Que el Benaurat ensenyi la veritat,
n’hi haurà alguns que la comprendran.”

Aleshores, príncep, atenent els precs de Brahmà, per compassió vers els éssers vaig contemplar el món amb l’ull obert. En contemplar el món amb l’ull obert, príncep, vaig veure éssers amb poca pols als ulls i amb molta pols als ulls, amb les facultats ràpides i amb les facultats lentes, amb bones qualitats i amb males qualitats, amb molta intel·ligència i amb poca intel·ligència, alguns atemorits de les seves faltes i de l’altre món, alguns no atemorits de les seves faltes i de l’altre món.

De la mateixa manera, príncep, que en un estany de lotus blaus, vermells o blancs hi ha flors de lotus blaves, vermelles o blanques que han nascut a l’aigua i hi han crescut sense emergir-ne, submergides del tot en l’aigua; hi ha flors de lotus blaves, vermelles o blanques que han nascut a l’aigua, han crescut sense emergir-ne i s’han quedat arran d’aigua, i hi ha flors de lotus blaves, vermelles o blanques que han nascut i han crescut a l’aigua i han emergit més amunt, sense que l’aigua les amari;així, príncep, en contemplar el món amb l’ull obert, vaig veure éssers amb poca pols i amb molta pols als ulls, amb les facultats ràpides i amb les facultats lentes, amb bones qualitats i amb males qualitats, amb molta intel·ligència i amb poca intel·ligència, alguns amb temor de les seves faltes i de l’altre món, alguns sense temor de les seves faltes i de l’altre món. Aleshores, príncep, vaig recitar aquesta estrofa a Brahmà Sahampatí:

“Oberta tenen la porta de l’immortal;
aquells que tenen oïda, que hi confiïn;
coneixent la manca de bondat dels homes,
Brahmà, no els he parlat de la veritat excel·lent.”

Aleshores, príncep, Brahmà Sahampatí va dir: “Ja he intentat convèncer el Benaurat que ensenyi la veritat”. I, després de saludar-me amb una reverència, va desaparèixer.

Aleshores, príncep, vaig pensar: «A qui ensenyaré la veritat en primer lloc? Qui podria entendre ràpidament aquesta veritat?» I vaig pensar: «Alara Kalama és un savi acomplert, intel·ligent, que fa molt temps que té poca pols als ulls. I si ensenyés la veritat primer a Alara Kalama? Segur que ell l’entendria ràpidament.» Aleshores, príncep, una divinitat se’m va acostar i va dir: “Alara Kalama va morir fa set dies, Venerable.” I vaig tenir una visió on vaig saber que Alara Kalama havia mort set dies abans. I vaig pensar això, príncep: «Alara Kalama era un home molt noble. Si hagués sentit aquesta veritat, segur que l’hauria entès ràpidament.» Aleshores, príncep, vaig pensar: «A qui ensenyaré la veritat en primer lloc? Qui podria entendre ràpidament aquesta veritat?» I vaig pensar: «Údaka Ramaputta és un savi acomplert, intel·ligent, que fa molt temps que té poca pols als ulls. I si ensenyés la veritat primer a Údaka Ramaputta? Segur que ell l’entendria ràpidament.» Aleshores, príncep, una divinitat se’m va acostar i va dir: “Údaka Ramaputta ha mort aquesta nit, Venerable.” I vaig tenir una visió on vaig saber que Údaka Ramaputta havia mort aquella nit. I vaig pensar això, príncep: «Údaka Ramaputta era un home molt noble. Si hagués sentit aquesta veritat, segur que l’hauria entès ràpidament.»

Aleshores, príncep, vaig pensar: «A qui ensenyaré la veritat en primer lloc? Qui podria entendre ràpidament aquesta veritat?» I vaig pensar: «Estic molt agraït als cinc companys monjos que em van fer costat quan m’esforçava. I si els ensenyés la veritat primer a ells?» I aleshores, príncep, vaig pensar: «On deuen ser, ara, els cinc companys monjos?» I amb l’ull de la intuïció purificat, sobrehumà, vaig veure que els cinc companys monjos es trobaven a Baranasi, al Parc de les Gaseles d’Isipatana. Aleshores, príncep, com que ja no em calia quedar-me a Uruvelà, vaig emprendre el camí cap a Baranasi. L’ajívaka Úpaka em va veure a mig camí entre Gaya i Bodhi. En veure’m, va dir: “Fas bona cara, germà, la pell se’t veu neta i clara. On t’has fet monjo, qui és el teu mestre, quina doctrina segueixes?” Quan l’ajívaka Úpaka em va dir això, príncep, vaig recitar aquests versos:

“Jo sóc el Senyor, el que tot ho veu,
aquell a qui res no taca;
el que tot ho ha abandonat.
Eliminant la set m’he alliberat
jo sol. Qui podria anomenar?

De mestre, jo no en tinc,
no hi ha ningú com jo
ni a la terra ni al cel;
no tinc rival.

En el món sóc l’Acomplert,
sóc el mestre insuperable;
sóc l’únic Ben Desvetllat,
m’he refredat i apagat.

Aniré a la fortalesa
a girar la Roda de l’Ensenyament;
faré sonar el timbal de l’immortal
en el món que està encegat.”

“Per això que dius, company, deus ser el conqueridor del món!”

“Són conqueridors aquells que han aturat els efluents,

com que he vençut els estats mentals nocius,

jo sóc el conqueridor.”

Havent dit això, príncep, l’ajívaka Úpaka va dir: “Pot ser, company” i, sacsejant el cap, se’n va anar per un altre camí.

Aleshores, príncep, vaig anar caminant fins a Baranasi, al Parc de les Gaseles d’Isipatana on hi havia els cinc companys monjos. Els cinc companys monjos em van veure venir de lluny. En veure’m, es van dir entre ells: “Ve l’asceta Gótama, germans, que s’ha donat a l’abundància. Ha deixat d’esforçar-se i ha tornat a l’abundància. No cal que el saludem ni que ens aixequem per ell; no cal agafar-li el bol i el mantell. Però cal que disposem un seient perquè, si vol, s’assegui.” I a mesura que m’anava acostant, els cinc companys monjos no van poder mantenir el pacte que havien fet. Mentre uns es van acostar a mi i em van agafar el bol i el mantell, altres em van preparar un seient i van disposar aigua per als peus. Però em parlaven adreçant-se a mi pel nom i l’apel·latiu ‘germà’. En sentir això, príncep, vaig dir als cinc companys monjos: “No us adreceu al Realitzat pel nom i l’apel·latiu ‘germà’. El Realitzat, monjos, és un acomplert, està ben desvetllat. Pareu l’orella, monjos. He trobat l’immortal. Jo us instruiré, jo us ensenyaré el camí veritable. Si el seguiu tal com us l’ensenyo, no trigareu a assolir, experimentant-lo per vosaltres mateixos en aquesta vida, l’objectiu suprem de la vida monàstica, pel qual els joves fan encertadament el pas de la vida domèstica a la vida sense llar.” En sentir això, els cinc companys monjos em van dir:“Amb els teus esforços, amic Gótama, amb la teva pràctica, amb la teva austeritat no vas assolir el molt noble estat de coneixement i visió que és la condició humana suprema. Com pot ser que l’hagis assolit ara que t’has donat a l’abundància, que has deixat d’esforçar-te i has tornat a l’abundància?” En sentir això, vaig dir als cinc companys monjos: “El Realitzat no s’ha donat a l’abundància, no ha deixat d’esforçar-se ni ha tornat a l’abundància. El Realitzat, monjos, és un acomplert, està ben desvetllat. Pareu l’orella, monjos. He trobat l’immortal. Jo us instruiré, jo us ensenyaré el camí veritable. Si el seguiu tal com us l’ensenyo, no trigareu a assolir, experimentant-lo per vosaltres mateixos en aquesta vida, l’objectiu suprem de la vida monàstica, pel qual els joves fan encertadament el pas de la vida domèstica a la vida sense llar.” Per segona vegada, príncep, els cinc companys monjos em van dir: “Amb els teus esforços, amic Gótama, amb la teva pràctica, amb la teva austeritat no vas assolir el molt noble estat de coneixement i visió que és la condició humana suprema. Com pot ser que l’hagis assolit ara que t’has donat a l’abundància, has deixat d’esforçar-te i has tornat a l’abundància?” Per segona vegada, príncep, vaig dir això als cinc companys monjos: “El Realitzat no s’ha donat a l’abundància, no ha deixat d’esforçar-se ni ha tornat a l’abundància. El Realitzat, monjos, és un acomplert, està ben desvetllat. Pareu l’orella, monjos, he trobat l’immortal, jo us instruiré, jo us ensenyaré el camí veritable. Si el seguiu tal com us l’ensenyo, no trigareu a assolir, experimentant-lo per vosaltres mateixos en aquesta vida, l’objectiu suprem de la vida monàstica, pel qual els joves fan encertadament el pas de la vida domèstica a la vida sense llar.” Per tercera vegada, príncep, els cinc companys monjos em van dir: “Amb els teus esforços, amic Gótama, amb la teva pràctica, amb la teva austeritat no vas assolir el molt noble estat de coneixement i visió que és la condició humana suprema. Com pot ser que l’hagis assolit ara que t’has donat a l’abundància, has deixat d’esforçar-te i has tornat a l’abundància?” En sentir això, vaig dir als cinc companys monjos:“Recordeu, monjos, que mai us hagi parlat així?” “No, Venerable.” “El Realitzat, monjos, és un acomplert, està ben desvetllat. Pareu l’orella, monjos, he trobat l’immortal, jo us instruiré, jo us ensenyaré el camí veritable. Si el seguiu tal com us l’ensenyo, no trigareu a assolir, experimentant-lo per vosaltres mateixos en aquesta vida, l’objectiu suprem de la vida monàstica, pel qual els joves fan encertadament el pas de la vida domèstica a la vida sense llar.”

I vaig poder convèncer els cinc companys monjos. I mentre instruïa dos monjos, els altres tres anaven a demanar almoina. El que portaven els tres monjos que feien la ronda, ho compartíem tots sis. I mentre instruïa tres monjos, els altres dos anaven a demanar almoina. El que portaven els dos monjos que feien la ronda, ho compartíem tots sis.

Aleshores, príncep, els cinc companys monjos, seguint les meves instruccions i consells, no van trigar a assolir, experimentant-lo per si mateixos en aquesta vida, l’objectiu suprem de la vida monàstica, pel qual els fills dels caps de casa fan encertadament el pas de la vida domèstica a la vida sense llar.

En sentir això, el príncep Bodhi va dir al Benaurat:

—Venerable, un monjo entrenat pel Realitzat, en quant de temps pot assolir, experimentant-lo per si mateix en aquesta vida, l’objectiu suprem de la vida monàstica, pel qual els fills dels caps de casa fan encertadament el pas de la vida domèstica a la vida sense llar?

—Ara, príncep, et faré una pregunta, perquè la responguis com et sembli. Què et sembla, príncep, tu tens destresa en l’art de conduir elefants amb el ganxo?

—Sí, Venerable, tinc destresa en l’art de conduir elefants amb el ganxo.

—Què et sembla, príncep, imagina’t que ve un home dient: “El príncep Bodhi té destresa en l’art de conduir elefants amb el ganxo; faré que m’ensenyi l’art de conduir elefants amb el ganxo”. Si no té confiança, fins que no tingui confiança no podrà aprendre’l. Si no està sa, fins que no estigui sa no podrà aprendre’l. Si és deshonest i mentider, fins que no sigui honest i sincer no podrà aprendre’l. Si és mandrós, fins que no sigui energètic no podrà aprendre’l. Si no té discerniment, fins que no tingui discerniment no podrà aprendre’l. Et sembla, príncep, que l’home podria aprendre l’art de conduir elefants amb el ganxo de tu?

—Si li faltava només una d’aquestes qualitats, l’home no podria aprendre de mi l’art de conduir elefants amb el ganxo, i no cal dir si li faltaven totes cinc!

—Què et sembla, príncep, imagina’t que ve un home dient: “El príncep Bodhi té destresa en l’art de conduir elefants amb el ganxo; faré que m’ensenyi l’art de conduir elefants amb el ganxo”. Si té confiança, mentre tingui confiança podrà aprendre’l. Si està sa, mentre estigui sa podrà aprendre’l. Si és honest i sincer, mentre sigui honest i sincer podrà aprendre’l. Si no és mandrós, mentre sigui energètic podrà aprendre’l. Si té discerniment, mentre tingui discerniment podrà aprendre’l. Et sembla, príncep, que l’home podria aprendre l’art de conduir elefants amb el ganxo de tu?

—Si tenia una sola d’aquestes qualitats, l’home podria aprendre de mi l’art de conduir elefants amb el ganxo, i no cal dir si les tenia totes cinc!

—De la mateixa manera, príncep, passa amb les cinc qualitats necessàries per a la pràctica. Quines cinc? Doncs, príncep, el monjo té confiança, confia en el coneixement del Realitzat i diu: “El Benaurat és l’Acomplert, el Ben Desvetllat, el Perfecte en conducta i en saber, l’Afortunat, insuperable coneixedor del món, entrenador d’homes, mestre d’éssers divins i humans, el Savi, el Benaurat!”. Està sa, no li fa mal res, fa bé la digestió, com escau a una pràctica moderada, ni massa freda ni massa calenta. És honest i sincer, i s’exposa tal com és al mestre, als homes savis i als companys de pràctica. S’aplica amb energia a abandonar els estats mentals perjudicials i a practicar els estats mentals beneficiosos, que s’esforça a sostenir amb fermesa i perseverança. Té discerniment, està dotat d’una comprensió del sorgir i la dissolució que és noble, discriminativa i porta a l’eliminació del sofriment. Aquestes són, príncep, les cinc qualitats necessàries per a la pràctica.

Amb aquestes cinc qualitats, príncep, un monjo entrenat pel Realitzat, pot assolir en set anys, experimentant-lo per si mateix en aquesta vida, l’objectiu suprem de la vida monàstica, pel qual els fills dels caps de casa fan encertadament el pas de la vida domèstica a la vida sense llar. No cal, príncep, ni set anys. Amb aquestes cinc qualitats, un monjo entrenat pel Realitzat pot assolir en sis anys... en cinc anys... en quatre anys... en tres anys... en dos anys... en un any, experimentant-lo per si mateix en aquesta vida, l’objectiu suprem de la vida monàstica, pel qual els fills dels caps de casa fan encertadament el pas de la vida domèstica a la vida sense llar. No cal, príncep, ni un any. Amb aquestes cinc qualitats, un monjo entrenat pel Realitzat pot assolir en set mesos, experimentant-lo per si mateix en aquesta vida, l’objectiu suprem de la vida monàstica, pel qual els fills dels caps de casa fan encertadament el pas de la vida domèstica a la vida sense llar. No cal, príncep, ni set mesos. Amb aquestes cinc qualitats, un monjo entrenat pel Realitzat pot assolir en sis mesos... en cinc mesos... en quatre mesos... en tres mesos... en dos mesos... en un mes... en quinze dies, experimentant-lo per si mateix en aquesta vida, l’objectiu suprem de la vida monàstica, pel qual els fills dels caps de casa fan encertadament el pas de la vida domèstica a la vida sense llar. No cal, príncep, ni quinze dies. Amb aquestes cinc qualitats, un monjo entrenat pel Realitzat pot assolir en set dies i set nits, experimentant-lo per si mateix en aquesta vida, l’objectiu suprem de la vida monàstica, pel qual els fills dels caps de casa fan encertadament el pas de la vida domèstica a la vida sense llar. No cal, príncep, ni set dies i set nits. Amb aquestes cinc qualitats, un monjo entrenat pel Realitzat pot assolir en sis dies i sis nits... en cinc dies i cinc nits... en quatre dies i quatre nits... en tres dies i tres nits... en dos dies i dues nits... en un dia i una nit, experimentant-lo per si mateix en aquesta vida, l’objectiu suprem de la vida monàstica, pel qual els fills dels caps de casa fan encertadament el pas de la vida domèstica a la vida sense llar. No cal, príncep, ni un dia i una nit. Amb aquestes cinc qualitats, un monjo entrenat pel Realitzat, si rep instruccions al matí, pot assolir l’objectiu al vespre; si rep instruccions al vespre, pot assolir l’objectiu al matí. En sentir això, el príncep Bodhi va dir al Benaurat: Oh, quin savi! Oh, quina doctrina! Oh, que ben explicada està! Qui rep instruccions al matí, pot assolir l’objectiu al vespre! Qui rep instruccions al vespre, pot assolir l’objectiu al matí!

I el jove Sanjikaputta va dir això al príncep Bodhi:

—L’honorable Bodhi diu: “Oh, quin savi! Oh, quina doctrina! Oh, que ben explicada està!” I no vol prendre refugi en el venerable Gótama, en l’ensenyament i en la comunitat de monjos?

—No diguis això, benvolgut Sanjikaputta. No diguis això, benvolgut Sanjikaputta. Això, benvolgut Sanjikaputta, ho vaig sentir de boca de la meva mare, d’ella ho vaig aprendre: Una vegada, benvolgut Sanjikaputta, el Benaurat s’estava a Kosambí, al monestir de Ghósita. Aleshores, la mare, que em portava al ventre, va anar a veure el Benaurat, el va saludar i es va asseure a prop seu. Un cop asseguda, li va dir això: “Aquest infant que porto al ventre, Venerable, pren refugi en el Desvetllat, en l’ensenyament i en la comunitat de monjos. Que el Benaurat el consideri deixeble laic que ha pres refugi des d’avui i mentre li duri l’alè.” Una vegada, benvolgut Sanjikaputta, el Benaurat s’estava aquí mateix al país de Bhaggà, al Parc de les Gaseles del Bosc de Bhesakalà, a la muntanya de Susumara. Aleshores, la meva dida, portant-me al maluc, va anar a veure el Benaurat, el va saludar, es va quedar dreta a prop seu i li va dir: “El príncep Bodhi, Venerable, pren refugi en el Benaurat, en l’ensenyament i en la comunitat de monjos. Que el Benaurat el consideri deixeble laic que ha pres refugi des d’avui i mentre li duri l’alè.” Aquesta, benvolgut Sanjikaputta, és la tercera vegada que prenc refugi en el Benaurat, en l’ensenyament i en la comunitat de monjos. Que el Benaurat em consideri un deixeble laic que ha pres refugi des d’avui i mentre li duri l’alè.