Així ho he sentit: Una vegada, el Benaurat s’estava a Sàvatthi, al monestir d’Anathapíndika del Bosc de Jeta. En aquell temps, als dominis del rei Pasenadi de Kósala hi havia un bandit, anomenat Angulimala, que era cruel, sanguinari, avesat al crim i a l’assassinat i despietat amb els éssers vius. Havia arrasat pobles, havia arrasat viles, havia arrasat comarques, i portava una garlanda feta amb els dits dels homes que havia mort.

Aleshores, el Benaurat, a primera hora del dia, després de vestir-se, va agafar el bol i el mantell i va entrar a Sàvatthi per demanar almoina. Quan va haver tornat de fer la ronda a Sàvatthi, després de l’àpat, va netejar el bol, va endreçar el seu habitacle i, portant el mantell i el bol, caminava pel camí que el bandit Angulimala solia freqüentar. Els vaquers, els pastors, els camperols i els vianants van veure el Benaurat que caminava pel camí que el bandit Angulimala solia freqüentar. En veure’l, li van dir:

—Asceta, no vagis per aquest camí. En aquest camí hi ha un bandit, anomenat Angulimala, que és cruel, sanguinari, avesat al crim i a l’assassinat i despietat amb els éssers vius. Ha arrasat pobles, ha arrasat viles, ha arrasat comarques, i porta una garlanda feta amb els dits dels homes que ha mort. Per aquest camí, asceta, hi han passat homes de deu en deu, de vint en vint, de trenta en trenta, de quaranta en quaranta, de cinquanta en cinquanta, i fins i tot així han caigut en mans d’Angulimala. En sentir això, el Benaurat va romandre en silenci.

Per segon cop, els vaquers, els pastors, els camperols i els vianants li van dir:

—Asceta, no vagis per aquest camí. En aquest camí hi ha un bandit, anomenat Angulimala, que és cruel, sanguinari, avesat al crim i a l’assassinat i despietat amb els éssers vius. Ha arrasat pobles, ha arrasat viles, ha arrasat comarques, i porta una garlanda feta amb els dits dels homes que ha mort. Per aquest camí, asceta, hi han passat homes de deu en deu, de vint en vint, de trenta en trenta, de quaranta en quaranta, de cinquanta en cinquanta, i fins i tot així han caigut en mans d’Angulimala. En sentir això, el Benaurat va romandre en silenci.

Per tercer cop els vaquers, els pastors, els camperols i els vianants li van dir:

—Asceta, no vagis per aquest camí. En aquest camí hi ha un bandit, anomenat Angulimala, que és cruel, sanguinari, avesat al crim i l’assassinat i despietat amb els éssers vius. Ha arrasat pobles, ha arrasat viles, ha arrasat comarques, i porta una garlanda feta amb els dits dels homes que ha mort. Per aquest camí, asceta, hi han passat homes de deu en deu, de vint en vint, de trenta en trenta, de quaranta en quaranta, de cinquanta en cinquanta, i fins i tot així han caigut en mans d’Angulimala.Aleshores, el Benaurat va romandre en silenci.

I el bandit Angulimala va veure de lluny el Benaurat que s’acostava. En veure’l, va pensar: «És meravellós, és extraordinari! Per aquest camí hi han passat homes de deu en deu, de vint en vint, de trenta en trenta, de quaranta en quaranta, de cinquanta en cinquanta, i fins i tot així han caigut a les meves mans. En canvi, aquest asceta em sembla que ve sol, sense companyia. I si li prengués la vida?» Aleshores, el bandit Angulimala va agafar l’espasa i l’escut, es va armar amb l’arc i el buirac i va anar seguint ben de prop el Benaurat. Aleshores, el Benaurat va fer servir un poder sobrenatural per tal que el bandit Angulimala, que caminava de pressa, no pogués atrapar-lo encara que caminés a pas normal. Aleshores, el bandit Angulimala va pensar: «És meravellós, és extraordinari! Abans perseguia un elefant que corria i l’atrapava, perseguia un cavall que corria i l’atrapava, perseguia un carro que corria i l’atrapava, perseguia un cérvol que corria i l’atrapava; però aquest asceta que camina a pas normal, tot i que camino de pressa, no el puc atrapar!»Es va aturar i va dir al Benaurat:

—Atura’t, atura’t, asceta.

—Jo estic aturat, Angulimala, atura’t tu també.

Aleshores, el bandit Angulimala va pensar: «Aquests ascetes fills dels sàkies diuen la veritat, saben veure la veritat. En canvi, aquest asceta, tot i que camina, diu: “Jo estic aturat, atura’t tu també.” I si l’interrogués?»

Aleshores, el bandit Angulimala va recitar aquesta estrofa:

“Asceta, caminant, dius «m’he aturat»,
i en canvi a mi em demanes que m’aturi;
a tu et pregunto, asceta, com s’entén?,
com és que ets tu i no jo qui està aturat?”

“Jo m’he aturat del tot, Angulimala,
perquè a les criatures no fereixo;
però tu dels éssers vius no tens pietat;
per ‘xò jo m’he aturat i no pas tu.”

“Per fi puc saludar el gran vident,
el Benparlat ha vingut al Bosc Gran!
Com que de tu he sentit la veritat,
d’ara endavant no faré més el mal.”

Llavors, en un barranc obscur i fondo,
el bandit escut i espasa llançà,
els peus de l’Afortunat va venerar
i allà mateix li demanà fer el pas.

El Gran Savi, el Despert i Compassiu,
mestre en el món dels homes i dels déus,
dient-li «vine, monjo» el va cridar,
i així és com el bandit es va fer monjo.”

Aleshores, el Benaurat va continuar el camí cap a Sàvatthi, amb el germà Angulimala que el seguia i, caminant i caminant, va arribar fins a Sàvatthi i es va quedar allà mateix, al monestir d’Anathapíndika del Bosc de Jeta. En aquella hora, davant de la porta del palau del rei Pasenadi de Kósala s’hi havia reunit una multitud de gent que cridava:

—Al vostre regne, senyor, hi ha un bandit anomenat Angulimala, que és cruel, sanguinari, avesat al crim i a l’assassinat i despietat amb els éssers vius. Ha arrasat pobles, ha arrasat viles, ha arrasat comarques, i porta una garlanda feta amb els dits dels homes que ha mort. Deteniu-lo!

I aleshores el rei Pasenadi de Kósala, amb cinc-cents cavallers, va sortir de Sàvatthi a ple dia i es va endinsar al bosc. Després d’avançar fins allà on el camí deixava passar vehicles, va desmuntar i va continuar a peu fins a trobar el Benaurat, el va saludar i es va asseure a prop seu. El Benaurat li va dir això al rei Pasenadi de Kósala, que estava assegut a prop seu:

—Que potser el rei Seniya Bimbisara de Màgadha o el rei licchaví de Vesali o algun altre rei rival està enfadat amb vós, majestat?

—El rei Seniya Bimbisara de Màgadha no està enfadat amb mi, i tampoc el rei licchaví de Vesali ni cap altre rei rival. Als meus dominis, Venerable, hi ha un bandit anomenat Angulimala que és cruel, sanguinari, avesat al crim i a l’assassinat i despietat amb els éssers vius. Ha arrasat pobles, viles i comarques, i porta una garlanda feta amb els dits dels homes que ha mort. L’he de detenir, Venerable.

—I si veiéssiu, majestat, que Angulimala s’ha tallat cabells i barba, va vestit amb l’hàbit groc, ha fet el pas a la vida sense llar, s’absté de fer mal als éssers vius, s’absté de prendre el que no li és donat, s’absté de mentir, fa un àpat al dia, es manté cèlibe, virtuós i fa bones accions, com el tractaríeu?

—L’honoraria, Venerable, m’aixecaria en la seva presència o l’invitaria a seure, o li oferiria els requisits de roba, menjar, allotjament i remeis medicinals, o li proporcionaria la protecció, guarda i defensa adients. Però, Venerable, com podria un malfactor sense ètica esdevenir així de recte en la conducta?

En aquell moment el germà Angulimala estava assegut a prop del Benaurat. Aleshores, el Benaurat, assenyalant-lo amb el braç dret, va dir al rei Pasenadi de Kósala:

—Aquest, majestat, és Angulimala.

Aleshores el rei Pasenadi de Kósala es va espaordir, es va quedar estupefacte i se li va posar la pell de gallina. I el Benaurat, veient que el rei Pasenadi de Kósala estava espaordit, s’havia quedat estupefacte i tenia la pell de gallina, li va dir:

—No tingueu por, majestat, no teniu res a témer.

I aleshores, el rei Pasenadi de Kósala, que estava espaordit, s’havia quedat estupefacte i tenia la pell de gallina, es va tranquil·litzar. Es va acostar al germà Angulimala i li va dir:

—Sou noble o no, venerable Angulimala?

—Així és, majestat.

—De quina família és el vostre pare, de quina família és la vostra mare?

—El meu pare és un Gagga, la meva mare és una Mantaní, majestat.

—Alegreu-vos, noble Gagga, fill de Mantaní. Jo m’ocuparé dels requisits de roba, menjar, allotjament i remeis medicinals del noble Gagga.

En aquell temps, el germà Angulimala s’estava al bosc amb el bol d’almoina i els tres mantells fets de pedaços. Aleshores, el germà Angulimala va dir al rei Pasenadi de Kósala:

—No cal, majestat, tinc l’hàbit complet.

Aleshores, el rei Pasenadi de Kósala va anar a trobar el Benaurat, el va saludar i es va asseure a prop seu. Quan es va haver assegut, el rei Pasenadi de Kósala va dir al Benaurat:

—És meravellós, Venerable, és extraordinari, Venerable, de quina manera el Benaurat doma els que no estan domats, pacifica els que no són pacífics, atura els que no estan aturats. El que nosaltres, Venerable, no hem pogut domar ni amb el garrot ni amb l’espasa, el Benaurat ho ha domat sense espasa ni garrot. I ara, Venerable, hem de marxar. Tenim molta feina, moltes coses a fer.

—Quan us sembli, majestat.

Aleshores, el rei Pasenadi de Kósala es va aixecar del seient i, després de saludar el Benaurat amb una reverència, va marxar.

Aleshores, el germà Angulimala, a primera hora del dia, després de vestir-se, va agafar el bol i el mantell i va entrar a Sàvatthi per demanar almoina. I mentre anava fent la ronda d’almoina a Sàvatthi, va veure una dona que portava un nadó que havia nascut malament. En veure-la, va pensar: «Com pateixen, els éssers! Com pateixen, els éssers!» Aleshores, el germà Angulimala, quan va haver tornat de fer la ronda d’almoina a Sàvatthi, després l’àpat, va endreçar el bol i va anar a trobar el Benaurat, el va saludar i es va asseure a prop seu. Un cop assegut, el germà Angulimala va dir al Benaurat:

—A primera hora del dia, Venerable, després de vestir-me, he agafat el bol i el mantell i he entrat a Sàvatthi per demanar almoina. I mentre anava fent la ronda d’almoina a Sàvatthi, he vist una dona que portava un nadó que havia nascut malament. En veure-la, he pensat: «Com pateixen, els éssers! Com pateixen, els éssers!»

—Doncs vés a veure aquesta dona, Angulimala, i digues-li això: “Des que vaig néixer, germana, no recordo haver mai pres la vida de cap ésser intencionadament. Si això és veritat, que et salvis tu, que se salvi el nadó.”

—Però dir això seria mentir conscientment, Venerable! Jo he pres moltes vides intencionadament, Venerable.

—Doncs vés a veure aquesta dona, Angulimala, i digues-li això: «Des que he nascut a la noble vida, germana, no recordo haver mai pres la vida de cap ésser intencionadament. Si això és veritat, que et salvis tu, que se salvi el nadó.»

—Sí, Venerable— va respondre el germà Angulimala al Benaurat. I va anar a veure la dona i li va dir:

—Des que he nascut a la noble vida, germana, no recordo haver mai pres la vida de cap ésser intencionadament. Si això és veritat, que et salvis tu, que se salvi el nadó.

I la dona i el nadó es van salvar. Aleshores, el germà Angulimala, vivint sol, retirat, diligent, metòdic i resolt, no va trigar a assolir, experimentant-lo per si mateix en aquesta vida, l’objectiu suprem de la vida monàstica, pel qual els fills dels caps de casa fan encertadament el pas de la vida domèstica a la vida sense llar. I va saber: «El naixement ha estat destruït, s’ha acabat l’aprenentatge, el deure està complert, aquest estat és irreversible». I el germà Angulimala va ser un més dels acomplerts.

Aleshores, el germà Angulimala, a primera hora del dia, després de vestir-se, va agafar el bol i el mantell i va entrar a Sàvatthi per demanar almoina. I aquella vegada, al germà Angulimala li va caure al damunt una pedra que algú havia llançat, li va caure al damunt un bastó que algú havia llançat, li va caure al damunt un tros de terrissa que algú havia llançat. I aleshores, el germà Angulimala, amb el cap esberlat i rajant sang, el bol trencat i l’hàbit estripat, va anar a veure el Benaurat. El Benaurat va veure de lluny el germà Angulimala que s’acostava. En veure’l, li va dir:

—Sigues pacient, brahman, sigues pacient, brahman. En aquesta mateixa vida, brahman, estàs rebent el resultat d’una acció que t’hauria pogut costar molts anys, molts centenars d’anys, molts milers d’anys a l’infern.

Aleshores, el germà Angulimala va experimentar la felicitat de l’alliberament en la solitud del recés meditatiu. I, en aquella ocasió, va exclamar:

“Aquell que anava distret i ara actua amb diligència

il·lumina aquest món com la lluna quan els núvols s’esvaeixen.

Aquell que actua amb bondat quan abans ha fet el mal

il·lumina aquest món com la lluna quan els núvols s’esvaeixen.

El monjo jove que practica la instrucció del Desvetllat

il·lumina aquest món com la lluna quan els núvols s’esvaeixen.

Que els meus enemics sentin l’ensenyament,

que els meus enemics practiquin la instrucció del Desvetllat,

que els meus enemics s’acostin als bons homes

que fan que d’altres coneguin la doctrina.

Dels que prediquen i lloen la paciència i la bondat

que els meus enemics puguin sentir l’ensenyament i practicar-lo.

Que cap d’ells no em faci mal, ni tampoc a ningú altre,

que trobin la pau suprema i protegeixin a tots.

Els canals condueixen l’aigua, els arquers adrecen les fletxes,

els fusters dobleguen la fusta, els savis es modelen ells mateixos.

Alguns domen amb el pal, amb el ganxo i el fuet,

a mi m’ha domat aquell que no té espasa ni bastó.

M’anomenen “el Pacífic”, tot i que abans feia mal,

i, com que ningú fereixo, el nom que ara tinc m’escau.

Abans jo era un bandit, em deien “Garlanda de Dits”,

quan l’aiguat se m’emportava em va protegir el Desvetllat.

Abans jo era un assassí, em deien “el Mans Vermelles”,

des que he vist aquest refugi, l’arrel del devenir he tallat.

Els meus actes eren tals que un mal destí m’esperava,

n’he rebut el resultat i ara menjo sense deutes.

Mentre els necis, desassenyats, persegueixen distraccions,

per l’assenyat l’atenció és el tresor més preuat.

No cal cercar distraccions ni afeccionar-se als plaers,

qui medita i està atent obté benestar abundant.

Benvinguda sigui per sempre! No m’han mal aconsellat;

de les diverses doctrines, la més bona jo he triat.

Benvinguda sigui per sempre! No m’han mal aconsellat;

he assolit la triple gnosi amb l’ensenyament del Desvetllat.”