Fa molt de temps, prop de la ciutat de Rajagaha, hi havia un poble anomenanat Sàkkara on vivia un tresorer milionari que era garrepa com una agulla. No donava als altres ni tan sols una gota d’oli petita com la punta d’un bri d’herba, ni en gaudia ell mateix. La seva prosperitat no feia servei ni als fills ni a la muller, ni als ascetes mendicants, sinó que romania desaprofitada com l’aigua d’un llac envoltat de dimonis.

Un dia, el Mestre es va llevar ben d’hora, ple de compassió, i buscant amb la mirada al món sencer qui eren els que estaven preparats per despertar-se i comprendre, va veure amb certesa que aquest tresorer i la seva muller, que vivien quaranta-cinc llegües més enllà, estaven a punt de collir el fruit de l’entrada al corrent. El dia abans, el tresorer havia anat a Rajagaha a prestar servei al rei. Quan tornava de treballar, va veure un camperol afamat que es menjava una panada amb llegums i se li va despertar la gana. En arribar a casa, va pensar:

—Si dic que tinc ganes de menjar-me una panada, n’hi haurà molts que voldran menjar amb mi, i faré una gran despesa de gra, mantega, sucre i altres coses. Val més que no digui res.

I va continuar suportant la gana. I fent així amb el temps es va anar tornant groc i més groc, i les venes de les extremitats li sobresortien. Aleshores, com que ja no podia suportar més la gana, se’n va anar a la seva cambra i es va ficar al llit, arraulit. Però no va dir res a ningú per temor de gastar la seva riquesa.

Aleshores, la seva muller se li va acostar i, fregant-li l’espatlla, li va demanar:

—Què et passa, marit meu?

—No em passa res.

—Que potser t’has enfadat amb el rei?

—No m’he enfadat amb el rei.

—Que potser els fills i les filles o els esclaus i els criats t’han fet alguna cosa?

—Tampoc no és això.

—Doncs què és el que vols?

En sentir això, no va dir res per temor de gastar la seva riquesa, i va continuar jaient mut. I aleshores la muller li va dir:

—Digue’m, marit meu, què desitges?

I ell, com empassant-se la veu, va dir:

—Tinc ganes d’una cosa.

—De què, marit meu?

—Tinc ganes de menjar-me una panada.

—I per què no ho has dit? De pobre, no ho ets pas! Ara mateix faré prou panades per convidar tot el poble.

—Què t’importen, ells? Que se les guanyin amb la seva suor!

—Doncs en faré prou per al veïnat.

—Només faltaria aquesta generositat!

—Doncs en faré prou per a tots els de casa.

—Només faltaria aquesta condescendència!

—Doncs en faré prou per als nostres fills.

—Què t’importen, ells?

—Doncs en faré prou per a tu i per a mi.

—Per a tu també?

—Doncs en faré prou per a tu sol.

—En aquest lloc n’hi ha molts que esperen que cuinem. Prepara l’arròs i espellofa’l, agafa el fogó i la cassola, una mica de llet, mantega, mel i sucre, i puja fins dalt de tot al setè pis a cuinar, que m’hi asseuré tot sol a menjar.

Ella va assentir i va obeir. Va prendre les coses que calien, va pujar fins al pis de dalt, va fer marxar els criats i va fer venir el tresorer. Ell va pujar fins al setè pis, tancant darrere seu totes les portes amb pany i forrellat, i després de tancar la darrera, va prendre seient. La seva muller va encendre el foc, va preparar la cassola i va començar a cuinar.

Aviat el Mestre es va adreçar al venerable Mahamoggàl·lana:

—Moggàl·lana, prop de la ciutat de Rajagaha, al poble de Sàkkara, el tresorer garrepa ha dit que menjaria panades i se les està fent cuinar al setè pis de casa seva per temor que el vegin els altres. Vés-hi, converteix-lo i fes que es torni humil. Aleshores agafes marit i muller, els pans, la llet, la mantega, la mel i el sucre, i amb el teu poder sobrenatural els portes al Bosc de Jeta. Jo us esperaré assegut al monestir amb cinc-cents monjos i farem un àpat de panades.

—D’acord, senyor—, va dir el venerable monjo, assentint a les paraules del Mestre. I amb el seu poder sobrenatural va anar fins al poble i es va quedar levitant al finestral d’aquella casa, com una figura de pedra dibuixada a l’espai.

Quan veure el venerable monjo, al tresorer li va tremolar el cor. ”Per por precisament d’això he vingut a aquesta cambra, i aquest vol entrar per la finestra”, va pensar.

I sense poder-se controlar, prement les dents amb ràbia com si llancés sal i sucre al foc, va exclamar:

—Què en trauràs, asceta, d’estar-te allà dalt de peu dret? Encara que baixis caminant fins aquí no et donarem res.

El venerable monjo va començar a caminar amunt i avall per la cambra. El tresorer va dir:

—Què en trauràs de caminar amunt i avall? Encara que levitis assegut amb les cames creuades no et donarem res.

—El venerable monjo es va asseure amb les cames creuades.

—Què en trauràs d’estar-te assegut? Encara que t’enfilis a l’ampit de la finestra no et donarem res.

Aleshores el venerable monjo es va enfilar a l’ampit de la finestra.

—Què en trauràs, d’estar-te a l’ampit de la finestra? Encara que desapareguis en el fum no et donarem res—, va dir.

El venerable monjo va desaparèixer enmig d’un fum espès. Tota la casa estava plena de fum, i al tresorer els ulls li picaven com si els hi punxessin amb agulles. I només per por que se li cremés la casa, quan anava a dir “encara que t’encenguis no et donarem res”, va pensar: “Aquest asceta és és molt tossut. No se n’anirà si no li donem res. Li donarem una panada.” I va dir a la muller:

—Estimada, fes una panada petita i dóna-la a l’asceta perquè marxi.

I quan ella va posar una mica de massa a la cassola, la massa va anar creixent fins a omplir-la tota. Quan ho va veure el tresorer, va dir:

—N’has cuit un tros massa gran.

I ell mateix amb la punta de la cullera va agafar un tros ben petit de massa i, quan el va llançar a la cassola, es va convertir en una panada encara més gran que la primera. I cada vegada que en coïa un tros, es feia més i més gran. I ell, rendit, va dir a la dona:

—Estimada, dóna-li una panada a aquest.

I quan ella va agafar una panada, totes les altres se li van enganxar. I va dir al tresorer:

—Marit meu, totes les panades s’han ajuntat, no puc separar-les.

—Ja ho faré jo—, va dir ell. Però no va poder separar-les. I els dos, estirant-les un per cada punta, tampoc no les van poder separar. I de l’esforç que va fer, el cap li suava i la gana li va desaparèixer. Aleshores va dir a la muller:

—Estimada, ja no em vénen de gust, les panades. Dóna-les a aquest monjo, juntament amb el cistell.

Ella va agafar el cistell, es va acostar al venerable monjo i li va donar totes les panades. El venerable monjo va predicar-los la doctrina, els va explicar les qualitats del Triple Joiell i, ensenyant-los que la generositat és una forma de sacrifici, els va mostrar el fruit de la virtut clar com la lluna plena al cel.

Després d’escoltar-lo, el tresorer, tranquil·litzat, va dir:

—Venerable, veniu a seure en aquest seient i mengeu-vos les panades.

El venerable monjo va dir:

—Gran tresorer, el Ben Desvetllat està assegut al monestir amb cinc-cents monjos i ha dit que menjaríem panades. Si et plau, pren la teva muller, les panades, la llet i la resta de coses i ens presentarem davant del Mestre.

—I doncs, on és el Mestre, ara?

—És al gran monestir del Bosc de Jeta, a quaranta-cinc llegües d’aquí.

—Venerable, i com hi anirem a aquesta hora, sense que se’ns faci tard?

—Gran tresorer, amb el vostre consentiment, jo mateix us portaré amb el meu poder sobrenatural. El cim de l’escala de casa teva continuarà en aquesta mateixa cambra, però el final es trobarà davant de la porta d’entrada del Bosc de Jeta. En el temps que es triga a baixar l’escala us portaré al Bosc de Jeta.

—D’acord, venerable senyor—, va dir ell.

El venerable monjo va manar:

—Que el peu de l’escala aparegui a la porta d’entrada del Bosc de Jeta.

I així va succeir. Així, el venerable monjo, juntament amb el tresorer i la seva muller, en menys temps del que es triga a baixar un pis, van transportar-se al Bosc de Jeta. I els dos es van presentar davant del Mestre, el van saludar i van anunciar l’hora de l’àpat. El Mestre va entrar al menjador juntament amb la comunitat de monjos i va seure al noble seient li que havien preparat. El gran tresorer oferia aigua al Desvetllat i a la comunitat de monjos, mentre la seva muller dipositava panades al plat del Realitzat. El Mestre en va prendre només la quantitat suficient per alimentar-se, com també ho van fer els cinc-cents monjos. I el tresorer va anar oferint llet, mantega, mel, sucre i la resta d’aliments, fins que el Mestre i els cins-cents monjos van acabar l’àpat. El gran tresorer i la seva muller també van menjar a cor què vols, però les panades semblaven no tenir fi. Encara que en donaven a tots els monjos i captaires que hi havia per tot el monestir, no se’n veia el final. I van dir al Benaurat:

—Venerable, les panades no s’acaben.

—Doncs llenceu-les més enllà de les portes del monestir.

I les van llençar per un barranc proper a la porta principal. Fins avui dia aquell lloc es coneix com “el barranc de les panades”. El gran tresorer i la seva muller es van acostar al Benaurat i es van quedar dempeus al seu costat. El Benaurat els va donar les gràcies. Al final de l’agraïment, també ells dos, que havien assolit el fruit de l’entrada al corrent, van inclinar-se davant del Mestre i, pujant l’escala de la porta principal, van tornar a casa seva. D’aleshores ençà, el gran tresorer va gastar milions en favor de la doctrina dels desperts.

El dia següent, després de tornar de Sàvatthi de fer la ronda per recaptar almoina, en arribar al Bosc de Jeta, el Ben Desvetllat va fer un sermó als monjos i va entrar a la cambra perfumada. Al vespre, en sortir del recés, els monjos es començaven a reunir a la Sala de la Veritat i mentre s’asseien, relataven les qualitats del venerable d’aquesta manera:

—Guaiteu, companys, quina és la glòria del venerable Mahamogàl·lana: sense crear desconfiança ni tocar-li les propietats, en un moment ha domat el tresorer garrepa i l’ha convertit a la humilitat, ha agafat les panades, l’ha portat al Bosc de Jeta davant del Mestre i li ha fet obtenir el fruit de l’entrada al corrent. Que gloriós és el venerable!

El Mestre va arribar i els va preguntar:

—Què estàveu explicant aquí reunits?

I ells li ho van dir.

—Monjos, quan un monjo vol convertir una família, ha de donar a conèixer les qualitats del Desvetllat acostant-s’hi com una abella que agafa el pol·len de la flor, sense causar cap perjudici ni cap molèstia—, va dir lloant el venerable monjo.

Com l’abella xucla el pol·len de la flor,

sense tocar-ne el color ni l’olor,

així mateix el monjo silenciós

ha d’anar d’un poble a l’altre.

Dhp, 49

Després de recitar aquesta estrofa del Dhammapada, per il·lustrar encara més les qualitats del venerable, va dir:

—No és només aquesta vegada que Mogàl·lana ha convertit el tresorer garrepa, antigament també el va convertir per ensenyar-li la relació entre les accions i els seus efectes.

I va explicar una història del passat:

Antigament, quan Brahmadatta era rei de Benarès, hi havia en aquesta ciutat un tresorer milionari anomenat Il·lisa, que tenia tots els defectes humans: era coix, era manc, era guenyo, era desconfiat, malgeniüt i gasiu. No donava res als altres, ni en gaudia ell mateix. Casa seva era com un llac envoltat de dimonis. Els seus pares i els seus avantpassats, fins a la setena generació, havien estat benefactors que donaven almoina amb liberalitat. Però quan el van nomenar tresorer, va trencar la tradició familiar i va fer cremar la Sala de l’Almoina; expulsava els captaires a cops de bastó i acumulava les riqueses.

Un dia, quan tornava a casa seva després d’haver anat a prestar servei al rei, va veure un camperol que, cansat de fer camí, s’havia assegut en una cadira i, prenent una gerra, anava omplint una tassa de vi àcid i se’l bevia, acompanyat d’una porció de peix sec. Aleshores va tenir ganes de beure i va pensar: “Si jo begués vi, molts tindrien ganes de beure amb mi, i se m’acabaria la riquesa.” I va continuar suportant la set, fins que amb el temps ja no va poder suportar-la més. Tenia el cap groc com el cotó gastat i les venes de les extremitats li sobresortien. Fins que, un dia, se’n va anar a la seva cambra i es va ficar al llit, arraulit. La seva muller se li va acostar i, fregant-li l’espatlla, li va demanar:

—Què et passa, marit meu?

—No em passa res.

—Que potser t’has enfadat amb el rei?

—No m’he enfadat amb el rei.

—Que potser els fills i les filles o els esclaus i els criats t’han fet alguna cosa?

—Tampoc no és això.

—Doncs què és el que vols?

En sentir això, no va dir res per temor de gastar la seva riquesa, i va continuar estirat i mut. I aleshores la muller li va dir:

—Digue’m, marit meu, què desitges?

I ell, com empassant-se la veu, va dir:

—Tinc ganes d’una cosa.

—De què, marit meu?

—Tinc ganes de beure’m una gerra de vi.

—I per què no ho has dit? De pobre, no ho ets pas! Ara mateix aniré a comprar prou vi per convidar tot el poble.

—Què t’importen, ells? Que se’l guanyin amb la seva suor!

—Doncs n’aniré a comprar prou per al veïnat.

—Només faltaria aquesta generositat!

—Doncs n’aniré a comprar prou per a tots els de casa.

—Només faltaria aquesta condescendència!

—Doncs n’aniré a comprar prou per als nostres fills.

—Què t’importen, ells?

—Doncs n’aniré a comprar prou per a tu i per a mi.

—Per a tu també?

—Doncs n’aniré a comprar prou per a tu sol—, va dir ella.

—En aquesta casa n’hi ha molts que esperen que anem a comprar vi. Encara que en facis anar a buscar al celler, no podré pas seure a beure aquí. I li va donar una moneda i va enviar un criat a comprar-ne una gerra al celler. Quan el criat va tornar, els dos van sortir de la ciutat, van anar fins a la riba del riu, es van endinsar en una arbreda a prop de la carretera i van deixar la gerra.

—Vés-te’n—, li va dir al criat. I mentre el criat seia lluny, ell es va omplir una tassa i va començar a beure vi.

El seu pare, havia renascut al món dels déus amb la forma del déu Sakka perquè havia fet mèrit amb la seva generositat i altres virtuts, en aquell moment s’estava preguntant si les obres de beneficència que havia fet tenien continuïtat o no, i va saber que no era així. Va veure que el seu fill havia trencat la tradició familiar, havia cremat la Sala de l’Almoina i expulsava els captaires a cops de bastó; i que, per por de donar res als altres, s’havia endinsat en una arbreda i estava bevent tot sol. I va dir:

—Em compadiré d’ell i el convertiré, ensenyant-li la relació entre les accions i el seu resultat. Aconseguiré que faci obres de beneficència i que sigui digne de renéixer al món dels déus.

I va baixar entre els humans, disfressat per encantament com el tresorer Il·lisa, coix, manc i guenyo. Va entrar a la ciutat de Benarès i se’n va anar fins a la porta del palau del rei. Allà es va fer anunciar i quan li van dir que passés, va entrar i va fer una reverència al rei. El rei va dir:

—Gran tresorer, per quin motiu has vingut a aquesta hora?

—Doncs, majestat, he vingut perquè a casa meva hi tinc riqueses per valor de milions i vull que el rei se les emporti per omplir el tresor.

—Deixa, gran tresorer. Les riqueses de casa meva són moltes més que les teves.

—Majestat, si no us han de fer servei, amb el vostre consentiment en faré donació.

—Dóna-les, gran tresorer.

—Molt bé, majestat—, va dir ell. Va saludar el rei, va sortir del palau i se’n va anar a casa del tresorer Il·lisa, on, tot i que estava envoltat de criats, cap d’ells no va ser capaç de reconèixer que no era Il·lisa.

Va entrar a la casa i, des del llindar de la porta, va fer cridar el porter i li va dir: —Si ve algú que s’assembla a mi, diu que aquesta és casa seva i vol entrar, colpegeu-lo a l’esquena i feu-lo fora.

Aleshores va pujar al pis de dalt, va seure a la cadira de més dignitat, va fer cridar la muller del tresorer i, fent un somriure, va dir:

—Estimada, donem almoina.

Quan van sentir això, la muller del tresorer, els fills i filles, els esclaus i els criats, van dir:

—No fa poc temps que no ha pensat a donar almoina! Deu ser el vi que ha begut avui, que l’ha estovat i l’ha tornat generós.

I la dona del tresorer va dir:

—Dóna el que et plagui, marit meu.

I ell va fer venir el pregoner i li va dir:

—Anuncia això amb timbals per tota la ciutat: “Tothom qui necessiti or, plata, perles i pedres precioses que vagi a casa del tresorer Il·lisa”.

I quan el pregoner ho va fer, la porta de la casa es va omplir de gent que portaven cistells i sacs. Sakka va fer obrir les cambres plenes dels tresors i va dir:

—Us ho dono. Agafeu el que vulgueu i marxeu.

I la gent prenien les riqueses, en feien un pila a terra, omplien els recipients i marxaven.

Un camperol va enjovar els bous al carro d’Il·lisa, el va omplir amb les set joies, va sortir de la ciutat i, mentre conduïa el carro per la carretera, no gaire lluny de l’arbreda, anava lloant les qualitats del tresorer:

—Que visqui cent anys el senyor Il·lisa. Gràcies a ell, ara jo en tinc per viure tota la vida sense treballar. Perquè el carro és vostre, els bous són vostres i de casa vostra eren les set joies. No me’ls han donat ni la mare ni el pare, senyor. Ell ho va sentir i, tremolant de por, va pensar:

—Aquest m’ha pres el nom i parla per parlar. ¿Que potser el rei ha donat la meva riquesa a la gent?

Va sortir de l’arbreda i, en reconèixer el carro i els bous, va agafar els bous per la corda i va dir:

—Vés, noi, els bous són meus, el carro és meu!

L’home va baixar del carro i va exclamar:

—Vés, mal home, el tresorer Il·lisa fa almoina a tota la ciutat, com poden ser teus?

I, dient això, saltant sobre ell com un llamp el va fer caure d’esquena, va agafar el carro i va marxar. Ell, tremolant una altra vegada, es va aixecar i es va espolsar el fang i, corrent, va atrapar el carro. L’home va baixar del carro i, agafant Il·lisa pels cabells, el va sacsejar i el colpejava amb els colzes. Després el va agafar pel coll, el va llançar al camí per on havia vingut i se’n va anar. Amb això, la borratxera li va marxar. I mentre anava a corre-cuita cap a casa seva, tot tremolós, veia molta gent que tornaven portant riqueses i pensava: “Però què és això? Com és que el rei està dilapidant les meves riqueses?” I com que aturava tots els que passaven, ells el pegaven i el deixaven esterrossat. Quan, ferit, va voler entrar a casa seva, els porters li van dir:

—Ei, mal home, on et penses que vas? I, després de colpejar-lo un bastó de bambú, el van agafar pel coll i el van fer fora.

Ell va pensar: “Excepte el rei, ara ningú més em podrà protegir.” I es va presentar davant seu i li va dir:

—Majestat, esteu arruïnant casa meva.

—No sóc jo, tresorer, qui l’està arruïnant. No ets tu que has vingut i m’has dit “si no us han de fer servei, jo en faré donació”, i has fet pregonar per la ciutat que donaries almoina?

—No sóc jo, majestat, qui ha vingut a la vostra presència. Que no coneixeu la meva gasiveria, i que no dóno a ningú ni una gota d’oli petita com la punta d’un bri d’herba? Aquell que està donant almoina, feu-lo venir i interrogueu-lo, majestat.

El rei va fer venir Sakka, i ni ell mateix ni els ministres els podien distingir l’un de l’altre. El tresorer garrepa va dir:

—Qui és aquest tresorer, majestat. Sóc jo, el tresorer.

—Jo no ho distingeixo. Hi ha algú que et pugui reconèixer?

—La meva muller, majestat.

Van fer venir la dona i li van preguntar:

—Qui és el teu marit?

Ella es va acostar a Sakka i va dir:

—Aquest.

I van fer venir els fills i les filles, els esclaus i els criats , i tots ells també es posaven al costat de Sakka.

Aleshores el tresorer va pensar: “Jo tinc una verruga al cap, amagada entre els cabells. El meu barber ho sap, el faré venir.” I va dir:

—Majestat, el meu barber ho sap, feu-lo venir.

En aquell temps el seu barber era el Bodhisatta. El rei el va fer venir i li va preguntar:

—Reconeixes el tresorer Il·lisa?

—El reconeixeria si veiés el seu cap, majestat.

—Doncs mira els dos caps.

En aquell moment Sakka va fer que li sortís una verruga. El Bodhisatta va mirar els dos caps, hi va veure una verruga i va dir:

—Majestat, als dos caps hi ha una verruga. No sóc capaç de reconèixer qui és Il·lisa.

“Els dos són coixos, els dos són mancs, els dos són guenyos,
i els dos tenen la verruga. Qui és Il·lisa, jo no ho sé.”

En sentir el que havia dit el Bodhisatta, el tresorer, tremolós, com que no va poder suportar la pena que sentia per les seves riqueses, va caure desmaiat allà mateix. En aquell moment Sakka va dir:

—Jo no sóc Il·lisa, majestat, sóc Sakka—, i transformant-se màgicament va començar a levitar. A Il·lisa li van netejar la cara i la hi van mullar amb aigua, i ell va fer una reverència a Sakka, rei dels déus. Aleshores Sakka va dir:

—Il·lisa, aquestes riqueses eren propietat meva, i no teva. Perquè jo sóc el teu pare, i tu el meu fill. Jo vaig fer accions virtuoses i meritòries i per això he renascut amb la forma de Sakka, però tu has trencat la tradició i no fas obres de beneficència. T’has tornat garrepa, has fet cremar la Sala de l’Almoina, expulses els captaires a cops de bastó i et dediques a acumular riqueses. Ni tu mateix en gaudeixes, ni les comparteixes amb els altres, són com un corrent d’aigua sota terra. Si reconstueixes la Sala de l’Almoina i fas obres de beneficència, et comptarà com a bé. Però si no en fas, faré que les teves riqueses desapareguin, et tallaré el cap amb el llamp d’Indra i se t’acabarà la vida.

I el tresorer Il·lisa, com que tenia por de morir, va prometre:

—D’ara endavant faré obres de beneficència.

Sakka va acceptar la seva promesa i, bo i levitant, li va predicar la doctrina, el va establir en la virtut i se’n va tornar al seu estatge. I Il·lissa va fer obres meritòries i virtuoses, i amb això va guanyar el cel.

I el Mestre va dir:

—Germans, aquesta no és la primera vegada que Mogàl·lana converteix el tresorer garrepa. Antigament també ho havia fet.

I després de donar aquesta lliçó, per establir la relació va identificar les vides anteriors:

—En aquell temps Il·lisa era el tresorer garrepa, el rei dels déus, Sakka, era Mahamogàl·lana, el rei era Ananda i el barber era jo mateix.