En una ocasió dos bramans ancians, vells, que havien viscut cent vint anys s’aproparen al Benaventurat, s’assegueren al seu costat i van dir això al Benaventurat: “Bondadós Gautama, nosaltres som bramans ancians, hem viscut cent vint anys, no hem realitzat res beneficiós, cap mèrit ni hem realitzat res per protegir-nos de la por. Aconsellans perquè el nostre benefici, el nostre benestar i la nostra felicitat existeixin durant molt temps.”

“Oh, bramans ancians, vells, heu viscut cent vint anys, no heu realitzat res beneficiós, cap mèrit ni heu realitzat res per protegir-vos de la por. Bramans, el món està abrasat per l’envelliment, per la malaltia i per la mort. Quan som abrasats per l’envelliment, per la malaltia i per la mort, més enllà, la protecció, l’abric, la llum i el refugi són el control del cos, de la paraula i de la ment. Quan la llar està en foc, tot allò que es treu fora és beneficiós, no allò que s’hi ha cremat. Per tant, els nostres avantpassats, quan estan abrasats per l’envelliment, per la malaltia i per la mort, van fer ofrenes per ser emportades amb ells quan van al proper món.”