Així ho he escoltat. En una ocasió el Benaventurat residia al monestir Jetavana d’Anāthapiṇḍika a Sāvatthī. En aquell temps, aviat, després de la mitja vigília de la nit, un cert deva d’aparença extremadament atractiva s’apropà al Benaventurat, il·luminant completament el monestir Jetavana. Després d’honorar el Benaventurat, s’assegué en un lloc adequat. Romanent així, el deva recità aquest vers en presència del Benaventurat:

—Quan una casa s’està incendiant, les possessions salvades són aquelles que seran útils, no les deixades allà per a que s’encenguin. Així, quan el mon s’està incendiant, amb la vellesa i la mort, un hauria de salvar-se mitjançant la caritat.

Allò que és donat està ben salvat. Allò que és donat produeix un fruit agradable.

Allò que no és donat no produeix, els lladres ho roben, o els reis. S’incendia mitjançant el foc o es perd. Llavors, al final un deixa el cos juntament amb les seves possessions. Coneixent això, l’home savi, gaudeix de les seves possessions, però també fa donacions. Havent gaudit i donat d’acord amb els seus mitjans, sense critica, ell va a un estat celestial.